El Carnestoltes a Barcelona el segle XIXè

El Carnestoltes a Barcelona el segle XIX és el segon de dos volums de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars que va dedicar Joan Amades al Carnaval de Barcelona però, en aquesta ocasió, enfocat al segle XIX. El llibre fou publicat l’any 1934 i, també més endavant, el 2001, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol el reeditaren en format facsímil afegint una introducció de Josep Mañà on afirma que: “Pel que fa al cas específic de la història del Carnestoltes Barceloní del segle XIX, aquest estudi és una descriptiva i sintètica crònica explicativa de com en un determinat indret i temps s’adaptà a l’urbs moderna una de les celebracions més primàries i ancestrals.

Sóc del parer que el compendi d’aquest relat, més enllà de la descripció documental i etnogràfica, adquireix amb la perspectiva del temps una gran potencialitat interpretativa”.

Un exemple d’aquesta virtut la trobem en el següent testament del rei Carnestoltes que, quan s’adreça a personatges de la societat barcelonina del Born, declara amb ironia:

Llego a Sebastià Junyent
la perruca i lo bastó;
a Vadoret, l’escopeta,
i a Joan, lo mocador.

A Pere Joan, les sabates;
les sivelles, a Jaumet;
a Rosendo, la mia espasa,
i a Francesc, de l’avi el ret.

A don Anton, les ulleres
llego i deixo ja des d’ara,
perquè així escriurà millor,
tenint la vista més clara.

I a lo Pau, gran amic meu,
que lo barri tant vigila,
li deixo lo barret vell
perquè fàcia bona fila.

A la Hermosa Clareta,
que per mi ha treballat,
deixo perquè vàgia maca
lo meu camison planxat.

A lo meu criat Silverio,
que parla bé el castellà,
li llego la mia arquilla,
per quan se vúlguia casar.

A la noia més bufona,
que penso se diu Laieta,
vull que vàgia a mon enterro
bufant sovint la trompeta.

A les gallineres deixo
lo costum de regalar
aquelles bones criades
que or van a descanviar.

Als ganduls que sempre roben
en eixa ciutat condal
vull per primera vegada
los pòsien un bon dogal.