El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè

El Carnestoltes a Barcelona fins el segle XVIIIè és el primer de dos volums de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars de Joan Amades que va dedicar al Carnaval de Barcelona però, enfocat en aquesta ocasió, fins al segle XVIIIè. El llibre fou publicat l’any 1934 i, més endavant, el 2001, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol el reeditaren en format facsímil afegint un text d’Amadeu Carbó on explica que: “És evident que el Carnaval és una festa desitjada i esperada per uns i temuda per uns altres, sobretot si aquests darrers tenen la responsabilitat de mantenir l’ordre o són els preservadors de les bones formes morals i ètiques del grup social.

Al llarg de la història hi ha hagut molts intents d’eliminar aquesta festa. Joan Amades ens en fa un bon recull dins el llibre que teniu a les mans. Bona part de l’aportació documental que fa l’autor en el treball són les disposicions, i en la seva majoria prohibicions, que des del segle XIV fins al XVIII van anar redactant les autoritats de Barcelona per cada celebració de Carnestoltes a la ciutat. La por al desordre ha estat present sempre, especialment per a aquells qui regint l’ordre en poden sortir tocats per Carnaval”

Per això, no ha de sorprendre tampoc que entre els opuscles documentats pel folklorista hi ha també el següent d’autor anònim, que parlant dels balls de disfresses, el redacta amb unes dècimes humorístiques:

Fan sarau els cavallers;
– que no hi entren los marxan,
mes estos són tan bajaus
– que’ls conviden, quin excés!
Fan-ne ball los sabaters,
– que aquí lo ballar és lo fort.
També hi ha algun sarau d’hort,
– de a on ixen mil concertes
perquè hi ha ametlles cobertes
– capaces de tentar un mort.
Les velles en los recons
– després que amb gentilesa
del misteri de la presa
– han fet sos devocions,
són un orgue de raons
– parlant del parts de criades,
si són llestes o endreçades;
– del que es ve a deduir
que sols vénen a tenir
– les cadires ocupades.
Los vells en veure ballar
– la filla, néta o la jove
solen dir des de l’alcoba:
– “la noia, que bé que ho fa”.
Després solen preguntar:
– “Joan, veges quina hora és”.
I no obstant sien les tres,
– los diuen que és mitjanit;
per què no aniran al llit
– mobles que estan per demés?
Donzelles, viudes, casades,
– cadaqual amb sa parella,
té penjant-ne de l’orella
– son corteig per arracades;
causa celos la mirada,
– hi ha disputes i quimeres,
los uns renyeixen de veres,
– los altres per compliment
i lo marit que es pacien
– és sols qui no parteix peres.