El carretó dels refrescos
En adquirir qualsevol objecte en un museu com l’Etnològic de Barcelona, l’ideal és que al mateix temps se’n pugui recollir el màxim d’informació. Però això només és la situació ideal. Davant l’oportunitat de la donació d’un objecte que sembli interessant o d’una adquisició a un brocanter o antiquari per exemple, pot ser complicat obtenir més dades que les més primàries. Ja ho he comentat algunes vegades. La història de l’objecte, la historia quotidiana de les vivències dels propietaris o usuaris relacionades amb el que s’ha adquirit, si no és de primera mà, serà difícil de conèixer. Perquè potser el propi donant, l’antiquari o el brocanter no les sap. I no queda més remei que endinsar-se en la recerca de dades, a voltes mig a cegues, a voltes sense èxit. Quan s’aconsegueix saber quelcom nou és com una pujada d’adrenalina!
Aquest és el cas de l’objecte d’avui, que a més em permet comentar-vos algunes dades que potser alguns de vosaltres no coneixeu.
Fins mitjan segle passat, era habitual trobar-se, especialment en recintes públics com les estacions de ferrocarril o també pel carrer, carretons de refrescos que oferien al públic begudes fresques i alguns tipus de menjars com pastes dolces, caramels o fruits secs torrats o salats que els ciutadans consumien tot esperant l’hora de partir amb el ferrocarril cap al seu destí.
L’estació ferroviària del Nord o de Vilanova, de Barcelona, que feia la línea Barcelona-Manresa-Lleida-Saragossa, va ser construïda l’any 1861 en els terrenys en part ocupats pel Fort Pienc, un antic fort militar aixecat per Felip V després de la caiguda de Barcelona durant la guerra de Successió. S’anomenava Fort Pienc en homenatge a Francesco Pio di Savoia, nomenat capità general de Catalunya pel mateix Felip V. Aquest fort, va ser enderrocat el 1868, mentre es construïa l’estació ferroviària. Un segle més tard, l’any 1987, com a resultat de les obres de remodelació de l’estació de ferrocarril per esdevenir seu olímpica i posteriorment estació d’autobusos, va aparèixer en un racó, un carretó de refrescos que els responsables de les obres van decidir donar al museu.
El lloc i les circumstàncies de la troballa eren clars, el fet d’haver pensat que era un objecte singular mereixedor d’estar al Museu Etnològic era un encert, però del carretó de begudes sabíem ben poca cosa: ni la seva antiguitat, ni qui havia estat el seu propietari, fins quan va ser usat, si era peça única fet pels seus antics propietaris o comprat fet, exactament què és el que s’hi venia i on…
Però, ja se sap, els camins de la investigació són inescrutables i l’atzar juga de vegades a favor. I ara, des d’avui mateix anem una mica enrera: fins l’any 2010, quan al museu decidim que aquest carretó formi part del que anomenem “El Mur” en la primera planta d’exposició del remodelat Museu Etnològic. Cal netejar, consolidar i restaurar l’estructura del carretó i així es fa, mentre intentem infructuosament conèixer alguna informació més. Una vegada reobert el museu amb els espais d’exposició renovats, el carro de begudes destaca sobre els altres objectes del seu voltant. I… el que succeeix rarament, aquest cop es fa realitat: en una de les habituals visites guiades, algú s’exclama al veure el carretó de begudes i… salta la sorpresa! Tres persones, germans, reconeixen el carretó de begudes que, segons ens informen, havia construït el seu pare, de cognom Carbonell, nascut a Torelló. És el primer dels dos que va construir amb material sobrer dels ferrocarrils, després d’haver trobat feina als anys 30, abans de la Guerra Civil, al bar de l’estació del Nord, del qual després va obtenir la concessió. Expliquen que els primers anys, anaven de casa seva a l’estació cada matinada amb un carro de cavalls després de comprar el subministrament que calia per l’establiment.
Els tres germans passejaven el carro per les andanes de l’estació de ben joves, tot venent viandes variades i refrescos i recorden, encara avui, tota mena d’històries i vivències a l’estació sobretot en èpoques de postguerra, en un lloc de tant de trànsit. Finalment van deixar el negoci als anys 70, sense ni imaginar-se que la seva història de vida i una de les eines amb què van subsistir durant més de quaranta anys seguiria vivint, ara ja per sempre, com a patrimoni de tots, com a objecte de museu. Però… la nissaga Carbonell al gremi de restauració, continua. El net del Sr. Carbonell de Torelló viu als Estats Units. Sembla que duu a la sang l’ofici i és el propietari de dos establiments de restauració a la costa oest, al Pacífic, que s’anomenen North Station; quan li demanen el perquè d’aquest nom, ell explica la història del seu avi, pare i tiets: unes vides dedicades a l’ofici de portar el bar i el carretó de refrescos d’una de les més importants estacions ferroviàries de Barcelona al llarg de més de 40 anys. Aquest cop, el cercle s’ha tancat!