L’objecte d’avui és part d’un conjunt d’eines gairebé inseparables. Totes i cadascuna d’elles fan una feina precisa però l’una no existiria sense l’altra. I avui toca la menys vistosa potser, però necessària, molt…  Parlem-ne, que potser aneu desorientats.

Com en molts dels objectes d’aquesta secció, hem d’anar una mica enrera per conèixer el seu origen. Ho considero una informació important perquè puguem donar el valor que es mereix a cada objecte, per modest que sigui. I, segons el que es coneix en aquest cas fins avui mateix, potser ens n’hauríem d’anar com a mínim uns 2500 anys enrere. No està gens malament el viatge!

Què fa un coder, el nostre coder, en la feina de dallar, de segar l’herba farratgera o el blat? Com segur que sabeu, la dalla és una eina amb una fulla de ferro menys corvada que la falç o el volant, amb el tall per una vora i molt més llarga, d’uns 80 cm. Té, a més, un mànec molt llarg de fins a 170 cm que al mig te un altre petit mànec per a millor subjecció de l’eina. Però l’objecte d’avui no és una dalla sinó un dels seus companys de feina.

Des de ben aviat, la dalla anava acompanyada d’un martell i d’una enclusa, que s’utilitzaven per redreçar el tall de la dalla malmès per les possibles pedres amb què topava l’eina al dallar. Però també era necessari un altre estri. Una pedra d’esmolar per mantenir òptim el tall desgastat per l’ús. I el nostre coder com treballava? Doncs el coder era un estoig de banya, de fusta o de metall, ple d’aigua i sovint farcit per dins amb herba per evitar que es mogués la pedra que els dallaires portaven penjat al tors o en un cinturó.

Quina tasca més humil! Però què necessària per a la feina de dallar! Hi ha qui diu que aquest conjunt d’eines de segar no va aparèixer a Europa fins als segles XII – XIII però hi ha evidències d’un llibre, el ‘Martirologi’, de l’any 850, escrit pel monjo benedictí Wandalbert von Prüm, il·luminat amb escenes on apareix un segador amb dalla i un coder amb la pedra d’esmolar. No és l’únic exemple. Afortunadament, en la història de l’art hi ha bastants exemples d’escenes de treballs agrícoles i especialment de segadors dallant l’herba on es veu clarament que duen un coder.

Es així com al Tapís de la Creació de Girona, dels s XI – XII hi ha una magnífica imatge d’un segador amb coder, pedra d’esmolar i dalla; al castell del Buonconsiglio a la ciutat de Trento hi ha uns frescos datats al 1400 amb escenes de la sega. També l’any 1882 Léon-Augustin Lhermitte, pintor i gravador naturalista francès pinta el quadre ‘La Paye des moissonneurs’ on es veu clarament el coder amb la pedra d’esmolar penjada dels cinturons; o el quadre ‘Le moissonneur’ pintat per Van Gogh el 1889.

No és cap sorpresa que sigui un estri que no rep el mateix nom arreu. Fins i tot a casa nostra, resulta que a Sant Joan de les Abadesses al coder en diuen carbassot  però també en diem banyot o bossa… A Castella i Cantàbria en diuen colodra. I, a Astúries en diuen corno da pedra, gaxapu, cachapu, zapicu, canao i encara més variants. Possiblement és el lloc on més variants de nom té aquest estri. A Zamora en diuen també liara.

A França l’anomenen coudier o gonvier a la Saboia.  A Itàlia, a la zona de Trento, segons la investigadora Maider Fernandez Zuñiga en diuen coçal, cozar, coder o gozzàe. A Hongria els anomenen tokmány  i a la República txeca krbík, mentre que a Suïssa, Àustria i al  Sudtirol, a Itàlia, se’n diuen Kumpf. També es coneixen els coders a Portugal, Polònia, Transilvània, Romania i a Bèlgica, però només a l’àrea valona. Es així que podríem concloure que l’ús del coder, el modest coder és originari d’Europa, i està estretament relacionat amb la explotació de la ramaderia i la necessitat de recol·lectar herba per alimentar al bestiar boví durant l’hivern. Contràriament al que succeeix amb bona part d’estris agrícoles, no hi ha un artesà especialitzat a fabricar coders. Més aviat eren els propis segadors que se’ls feien.  Així mateix, la decoració dels coders, depenent de la seva procedència, podia ser sense cap decoració o bé amb motius geomètrics o figuratius pintats, incisos o tallats.

Els coders que hi ha al museu procedeixen de Sarroca de Bellera, Taüll, Lleó, Salamanca i Terol. Alguns de fusta sense decoració, altres de fusta tallada o policromada, altres de banya, sense decorar o amb dibuixos incisos i un de metàl·lic, amb la base acabada en punxa per tal de poder-lo clavar al terra a l’hora d’esmolar la dalla.

La dalla, en castellà guadaña, és probablement més coneguda per les seves representacions simbòliques com la mort, que per la feina que històricament ha fet des dels orígens de la humanitat. Recordeu la Dansa de la Mort a Verges on la dalla és present com a símbol del poder de la mort sobre la vida.

Els orígens del coder amb la pedra d’esmolar i de la dalla se situa segons algunes teories cap a 5000 anys aC. tot milllorant l’eficiència de la falç. Tot i que amb l’evolució de la maquinària  ha estat substituïda pel tallagespa motoritzat i la recol·lectora, la dalla i evidentment el coder amb la seva pedra d’esmolar, va seguir sent d’ús comú durant molts anys després de la introducció de les màquines. Una segadora no podia segar davant de sí mateixa i les dalles seguien sent necessàries per obrir un prat netejant la primera filera per donar espai a la segadora mecànica.

Malgrat tot, actualment aquestes eines ja són testimonials. Tant és així que al País Basc l’ús de la dalla constitueix un dels esports tradicionals en una prova on els “segalaris” competeixen per dallar el màxim d’herba en el mínim temps possible.  Però també se’n celebren a Cantàbria. A casa nostra, als Hostalets d’en Bas,  a la Garrotxa, se celebra el “Dia de la dalla i fira de la terra” i s’hi fa també un concurs on participen dalladors vinguts de molts racons de les comarques gironines, però també de la resta de Catalunya i fins i tot d’Euskadi, Occitània i altres indrets de l’Estat Espanyol.

No m’ha estat posible trobar textos sobre el coder, poc recordat, però de la dalla he volgut acabar amb una estrofa d’un poema de la nostra Mercè Rodoreda, dins d‘ ‘Agonia de llum’ del 2002. Diu…

“Oh dona del destí i la dalla segura,
pren-me el cor buit de somnis amb el somni darrer;
deixa a la terra blana aquesta vena dura
que el marbre de l’espatlla no va poder desfer”