El diner
El diner va ser un text publicat per Joan Amades l’any 1938 a la revista Reflexos, portaveu dels treballadors del Banc de Biscaia a Catalunya. Curiosament, el 1981 Edicions Alba el va reimprimir a petició llavors de la Banca Mas Sardà i, el 2003, Edicions El Mèdol en faria una tercera edició a la col·lecció l’Agulla, sèrie menuda amb una introducció escrita per l’economista Francesc Cabana on comentava que: “Joan Amades no era, evidentment, un economista. El llibre que tenen a les mans no és, per tant, un llibre d’economia. El que va fer el nostre gran folklorista va ser recollir exhaustivament tot el material que havia trobat en el seu treball de camp sobre el diner i el presenta aquí, seguint unes línies que considera adequades. Però Amades no ens fa cap tractat d’economia monetària. Aquest, en tot cas, s’haurà de buscar en un altre lloc. Però això no treu interès al seu treball.”
Com a curiositat a la documentació recollida en el llibre trobem les esperances següents, on l’autor divulga que: “Els nostres avis creien que els diners guardats en gerres o en olles, sobretot si eren d’or, encara que se’n guardaven d’altres metalls, cada any, calia treure’ls al sol almenys una vegada, ja que, si no es feia, l’or es rovellava, segons la creença més estesa; hi havia, però, qui deia que les monedes es tornaven xinxes. El dia de l’any més afavorit per a airejar els diners amagats, era el de sant Jordi; d’ací que la parèmia ens digui:
Per Sant Jordi,
es treuen les unces al sol.
La creença en la possibilitat que els diners esdevinguin insectes, havia estat, en altres temps, molt arrelada. Hi havia una fórmula màgica que tenia la propietat de convertir les monedes en escarabats, escorpins, escurçons i altres rèptils, si algú que no fos el seu propietari o el que les havia encantat tractés de robar-les o, simplement, de tocar-les. Per a encantar diners, hom havia de posar dintre de la gerra on es guardaven, a muntanya, una pedra escurçonera i, a les contrades costaneres, un querall* de jan, i, en col·locar-los al recipient, cada vegada es que tocava una moneda es deia:
Per mi, per tu
o per ningú.
Això és, que només pogués disfrutar d’aquella riquesa el qui l’amagava, i ningú més. La pedra escurçonera és del tot fantàstica; hom suposava que es trobava a la testa dels escurçons, i es parlava de gent valenta que es lliurava a la persecució i cacera d’aquesta serp, per tal de treure-li la pedra de referència i vendre-la a alts preus, puix que, a més de la virtut esmentada, n’hi eren atribuïdes força d’altres de meravelloses.
El querall de jan és un de tants residus orgànics que expel·leix la mar, especialment quan s’enfureix, al qual, la gent de mar, atribueix gràcies i virtuts.” [*suposem que prové de “corall”]
