El divendres, ball
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
De la mateixa manera que els dijous és habitual menjar paella, al poble, els divendres els jubilats ballem. Ves, que us he d’explicar, hi ha qui els diumenges al final dels postres després de dinar llepa la cullereta amb regust de tortell o qui el primer dilluns de cada mes, a les 8 del matí, fa cua al banc per treure els quatre xavos de la pensió, no? Doncs al municipi resulta que la gent gran, en arribar la tarda del 5è dia de la setmana, ens agafa fal·lera per bellugar de forma enèrgica l’esquelet.
Oh, ja us en podeu ben riure ja però som un veritable motor de l’economia local. Amb l’excusa del ball, senyores i senyors, anem a la perruqueria i al barber per arreglar-nos els cabells, les vendes a les merceries de potinguetes i perfumets és considerable; així com, per citar altres impulsos econòmics, en les botigues de roba acaben el gènere de temporada i els fisioterapeutes tenen clientela fixa perquè sempre hi ha qui es torça els turmells a ritme de txa-txa-txa, foxtrot, tangos, pasdobles… Què, veritat? I afegiré un darrer comentari, en les sessions de saló, a més, alguns embolics de faldilles hi acaba havent entre viudos. Sí, en surten de noves parelles… carpe diem, que hi ha pressa per viure abans no es fonguin els ploms!
Els governants haurien d’estar contents de tot plegat; de la vitalitat, de l’energia, del dinamisme, dels moviments de capital que generem i… va, resulta que amb la crisi de l’euro de la punyeta a la llar de jubilats també ens retallen. Alça Manela! Ara es veu que no hi ha diners ni per contractar un home orquestra. Qualsevol diria que tiràvem de veta de les grans orquestres.
Però avui ja torna a ser divendres i, com Déu mana, toca enllustrar les sabates per anar a ballar. És veritat, no tindrem músics en directe, ara bé, hem acordat que tampoc ens quedarem amb ganes de marxeta. Així que, hem tret la pols d’un tocadiscos i no pararem fins que es fongui l’agulla. Ah, i, si ens treuen el llum, xiularem o cantarem a pèl. He dit!
Una abraçada ben forta… i fins a la propera! (I ara, per si de cas, assajaré: “ La cançó del lladre”)
Quan jo n’era petitet
festejava i presumia,
espardenya blanca al peu
i mocador a la falsia.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, estrella del dia!
