El fosser
del Fossar de les Moreres

A Barcelona hi han dos indrets claus de celebració de l’Onze de Setembre.. Un on s’aixeca el monument a Rafel de Casanova que seria més de caire institucional on entitats i partits polítics fan les seves ofrenes florals mentre es xiulen entre ells, tota una innovació en la ritualitat festiva I mes en el camp dels homenatges, uns fan l’ofrena I els altres xiulen fins que els toca el seu torn en que seran xiulats, mentre entonen l’himne nacional, sembla mentida però és així.

El segon indret, molt més reivindicatiu I popular és al fossar de les Moreres, a tocar de la Basílica de Santa María del Mar. Actualment el fossar de les Moreresés una plaça que ha esdevingut un memorial de Guerra per honorar els Catalans que van perdre la vida defensant  Barcelona entre 1713-1714 a la guerra de Succesió. El fet de que sigui aquest indret I no un altre és pel motiu de que el Fossar de les Moreres era un dels cementiris parroquials de Santa Maria I que va convertir-se en una de les fosses comunes on eren enterrats els defensors de la capital catalana.

La tradició popular explica que un avi I el seu net pel fet de no tenir edat per anar a defensar les muralles de la ciutat del setge de Felip V van quedar-se al fossar de les Moreres a fer el servei d’enterramorts. La feina del tot necessaria era  feixuga I esgotadora de la quantitat de patriotes que queien en combat. Avi I net veient la cruesa I la violència en que l’enemic castigava als catalans van decidir per jurament que cap botifler seria enterrat en aquell fossar parroquial, ja que en aquella terra sagrada no hi havia lloc per als enemics I pels traïdors. El setge va anar-se fent més dur I arribaren els combats més cruents I sanguinaris. De les batusses, anaven arribant cosos alguns ferits que eren portats a l’hospital I d’altres que sense vida eren portats al vell fosser I al seu net per tal de retre-lis sepultura.

Amb això que quan la ciutat ja era un caos de sang I mort, en el fossar de les Moreres s’anaven apilant els cossos, el fosser va reconeixer el cos sense vida del seu fill que per aquelles coses de la vida, o ves a saber per que, va optar en el seu moment de traïr al seu poble esdevenint un botifler. Avi I net no van dubtar ni un moment, I encara que el dolor de pare d’un, I de fill de l’altre els anava per dins van ser fidels al seu propòsit. Van agafar el cos I el van llençar a l’altre cantó de la tàpia del fossar, respectant així el seu jurament.

Probablement aquesta dramàtica tradició oral s’hagués perdut si Frederic Soler Pitarra no l’hagues inmortalitzat en el poema “El fossar de les Moreres” I que en la memoria col·lectiva ha quedat gravat els seguents versos:

Al fossar de les Moreres
no s’hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l’urna de l’honor.