El joc de la xarranca
Relacionat amb la xarranca, Joan Amades, en comentar el darrer dels 48 boixos del llibre l’auca dels jocs de la mainada (Hesperia. Barcelona, 194?) explica que: “És un dels jocs més estesos per Europa i pels pobles orientals de civilització antiga. Se li atribueix origen màntic o endevinador. Consisteix a fer córrer, saltant a peu coix, una pedreta per damunt d’un traçat amb diferents compartiments, dibuixat pels mateixos infants jugadors damunt del sòl. Hom fa entrar i sortir la pedra del traçat i la fa anar de l’un compartiment a l’altre, seguint unes regles que varien segons els llocs, però que solen reconèixer una ratlla inicial inamovible. L’opinió més admesa per la ciència és que el traçat té sentit astrològic i que el joc és la degeneració d’una pràctica de caràcter astrològic encaminada a interrogar els astres per tal d’escordinyar l’avenir. És remarcable que el compartiment principal, per la seva mida i situació, és dedicat al sol. Abans més que avui, el traçat solia constar de dotze compartiments, que corresponien als dotze signes del zodíac. Malgrat la desfiguració que sempre sofreixen els documents de la cultura infantil, els traçats de xarranques de quan nosaltres hi jugàvem, dins de llur diversitat, mantenien una fesomia que recordava molt les cartes celestes, els astrolabis dels antics i la visió que els pobles de l’antiguitat tenien del sistema planetari.”
Línies més endavant, Amades, gairebé en cloure l’article afegeix que: “Des que ens interessen els documents populars, hem vist traçades damunt dels nostres carrers diverses xarranques que s’aparten molt dels tipus usats quan nosaltres hi jugàvem i que fugen també dels traçats que recordaven visions primàries del sistema universal.”
Dit això, en el volum V de l’obra del Costumari Català (pàg. 391 – 396) el folklorista opta per recuperar el contingut literari del llibre citat anteriorment, tot i que, ara, a més, n’amplia informacions, com per exemple, quan exposa la riquesa de noms amb què es coneix la xarranca arreu dels Països Catalans: Rodona i nonet, a Olot; setmana i cargol, a València; xancarro i llemo, a Menàrguens; flèndit, xanca i marro, a Girona; caldera i titllo, al Vallès; l’altra vida i titllo de monja, a Barcelona; unillo i palet, a Igualada; escamarlèfics, a Sallent; carraca, a Viladrau; auranell, a Solsona; mansana i cranca, a Vinaròs; enxanc, a Reus; rello, a Granadella, i xinga, a Eivissa.
A més, reinsisteix que: “…Les regles del joc són així mateix variadíssimes, si bé sempre a base de fer córrer la pedreta per damunt del traçat, amb alternatives de descans, seguint direccions i regles diverses, però sempre a peu coix…” I, sobretot, en especial, ho amplia de forma il·lustrada reproduint en dues pàgines senceres del Costumari fins a un total de 29 figures diferents del joc.
Contat això, afegir que, en les capses de l’arxiu del Fons Amades que hi ha en el Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, es conserva una singular col·lecció integrada per 8 petits retalls de papers en els quals hi ha dibuixades algunes de les variants de xarranques que l’autor reprodueix en el treball.
I és que, detingudament observades, fins i tot les menudes anotacions de butxaca de l’autodidacte etnògraf resulten interessants de descobrir. Tant és així, que coincidint amb la celebració del centenari del naixement del folklorista l’any 1990 apareixen reproduïdes en el llibre El món de Joan Amades (Departament de Cultura. Barcelona, 1990)