El lenguaje del caminante
En els armaris compactes en els quals hi ha dipositat el Fons Amades a la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, trobem una col·lecció de separates degudament enquadernades amb articles redactats pel folklorista com per exemple: El lenguaje del caminante editada en el volum V de la Revista Peruana de Cultura a Cuzco, l’any 1953.
El treball, breu, d’una trentena pàgines, Amades l’estructura en dues parts. En la primera, de mena divulgativa, explica que hi ha quatre categories de caminants: els d’ofici, els de devoció, els circumstancials i els comerciants. Argumenta la classificació a partir de la coneixença de dos rodamóns que va entrevistar: Rafael Mir de Barcelona, 1921 i, Juan Vallès de Sabadell, 1922. També, per realitzar l’estudi, es nodreix del suport fotogràfic de signes recollits en el territori català per Joan Rocabert, Enrique Oliver i del catedràtic gironí Manuel Cazurro. Al respecte a tot plegat, el folklorista exposa el següent: “Hasta ayer en que los sistemas de locomoción eran escasos, y lo más común era el viajar a pie, subsistió un lenguaje de signos, una escritura ideográfica especie de código de señales destinado a instruir y prevenir a los caminantes de los peligros, inconvenientes y ventajas a los que dignificaban los caminos con su andar, fruto de la experiencia de aquellos que los habían recorrido antes que ellos. Los progresos modernos nos han alejado del andar a pié que sólo practican las gentes humildes que viven de la voluntad pública y que no cuentan con medios, y que continuamente viajan de un punto a otro en busca de la mano generosa que les proteja, trashumando al ras del perro, porque ni cabe en ellos hacerlo de otro modo, dada su pobre condición de vivir de la gracia de los demás; quizás el méndigo es quien tambíen más que ninguno otro necesita de la experiencia adquirida por quienes procedieron en la carrera y en la imploración de la limosna…”
Complementa aquesta primera part de l’estudi una esquemàtica descripció de cadascun dels 47 signes que integren el treball, els quals, en la segona part, Amades opta per reproduir de forma manual, és a dir, en grafia de camp de treball o mà alçada, recurs que també emprarà amb les fotografies rebudes pels col·laboradors, les originals de les quals es conserven en l’apart fotogràfic de l’arxiu Amades.
En relació a l’argumentari de: El lenguaje del caminante el folklorista escriu que: “…Estos signos suelen hallarse a la vera de los caminos cercanos a poblaciones y aún en las paredes de los edificios de las calles interiores cuando se refieren a gentes vecinas de las mismas o a conceptos relacionados concretamente a determinadas casas de las mismas. Estos signos son trazados en lugares fácilmente visibles, en cima de cuerpos duros que permitan su trazo perfecto y su conservación por algún tiempo. Son preferidas las piedras y paredes bien visibles y sobresalientes y los troncos de los árboles. Tienen preferencia por los fondos obscuros que permitan trazar las líneas en blanco para que destaquen…”
Ara bé, que vénen a dir la sèrie de signes que recull Amades? Doncs coses diverses, com per exemple: Paratge perillós i sense seguretat; Paratge vigilat, no entrar a l’horta; Indicació que es pot dormir en el paller de la casa; Aparenteu devoció religiosa; Si voleu treballar, us donaran menjar; Casa habitada per gent rica o, entre d’altres, Passeu de llarg, són gent pobra.
