El llenguatge de les bèsties i de les coses
Fou editat com a volum primer de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars pel folklorista Joan Amades l’any 1933 i que, setanta anys després, el 2003, l’Associació Cultural Joan Amades reeditaria conjuntament amb edicions El Mèdol com a facsímil i amb l’aportació d’un romanço escrit per Jaume Arnella del quan reproduïm (amb voluntat de fer un tastet) la següent tria poètica de fragments:
Benvingut, siguis qui siguis,
estimadíssim lector,
ja un espècimen raríssim
quasi en estat d’extinció.
(…)
Aquesta història es remunta
just al principi de tot,
quan les coses es creaven
sortint del magma i del llot.
(…)
A la fi tot encaixava,
tot rodava tan precís
que la creació
esdevingué un paradís.
(…)
Tot això que ara us explico
pot ser cert o pot ser fals,
només poden confirmar-ho
les coses i els animals
(…)
Però no podem entendre’ns
fins que no aprenguem ben bé,
el seu llenguatge, el que parlen,
sinó no hi ha res a fer.
Tingueu present que en ‘quest llibre,
que curiosament llegiu,
conté sols les beceroles
d’aquest llenguatge expressiu.
Un exemple d’explicació fantàstica que recull el llibre és la que trobem que dedica Amades al gall i que conta que: “Són molt nombroses i variades les interpretacions donades al cant dels galls, tot fent-los sostenir converses i diàlegs entre ells. Per la Plana de Vic diuen que cada vegada que el senyor Bisbe va de visita pastoral, a tots els galliners de pagès es produeix la següent escena:
Els galls joves, que per raó de trobar-se en el moment més florit de la vida tenen més delit i lleugeresa, s’enfilen als travessers més alts del galliner i, de tan lluny com albiren el cotxe del prelat, canten amb goig: El bisbe ve, el bisbe ve, el bisbe ve!
Els de més temps, des del travesser de sota, canten: Estem perduts, estem perduts, estem perduts!
Els ja mig vells, un xic més experimentats i coneixedors del que se’ls espera amb motiu de la bisbal visita, diuen amb més dolença: No en quedarà cap, no en quedarà cap, no en quedarà cap!
Mentre els galls vells, des del sòl del galliner, remuguen: Aviat tindrem foc, aviat tindrem foc, aviat tindrem foc!
Les gallines, avisades del perill que corre el galliner i temen quedar-se vídues: Cata cata catasques; estic a punt de caure en basques.
Mentre els pollets, que saben que no corren cap perill, no paren de dir: Jo rai, sóc xic; jo rai, sóc xic, jo rai, sóc xic!
