El llentiscle
El llentiscle per blanquejar les dents
El llentiscle (llat., Pistacia lentiscus) és una planta molt abundant en els boscos de la mediterrània. Popularment es coneix amb el nom de mata,que fa una resina semifluida, groguenca i olorosa, molt balsàmica, anomenada almàstec o màstic (cast., almáciga) amb moltes utilitats terapèutiques, especialment per a les malalties bucals i de la pell (els antics egipcis empraven el màstic per a momificar els cadàvers). Tradicionalment els fruits de la mata que en català en diem llentrisca o llentiscle, s’han usat per a fortificar les genives i per a blanquejar les dents. Les fulles tendres del llentiscle són molt aperitives, i els frares caputxins en solien plantar a la part de l’horta dedicada a l’esplai i al recés dels frares. Foren molt ufanosos els llentiscles que hi havia al “Desert de Sarrià”, el primer convent que fundaren els caputxins l’any 1578 vinguts d’Itàlia a l’indret on, segons la tradició, havia viscut Santa Eulàlia.
Poc abans de l’exclaustració de 1835 els frares van descriure el llentiscle com a un arbust “de fullas compostas de quatre parells de fulletas que surten de dos en dos, ab flors mascles y femellas y’l fruyt conté una substància rehinosa molt aromática”. En la saviesa popular dels convents, a tall d’adagi, se solia dir, a tall de discerniment, que “no totes les mates fan llentrisca”…
Més recentment, a partir de la renovació mèdica del segle dinovè, el màstic fou incorporat com a un destacat element de la massa pastosa d’electuaris destinats a les malalties dentals i bucals, tal com consta explícitament en alguns formularis pràctics de caràcter científic com ara en el prestigiós Formulaire Astier, que fou publicat a París l’any 1922.
Fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, sol preparar un vi de llentiscle per a glopejar quan hi ha infeccions bucals, i que el fa així:
“prendrás un poch de fullas tendras de mata, y ab fullas d’ullastre y brots de romaní y també ab duas pinyas verdas de xiprer passadas per lo morter. Ho bullirás tot ab vi en una olla de terrissa nova envernissada y, quan sia reduhit a la meytat, ho refredarás y, ben colat, et servirá per glopejar tres o quatre vegadas al dia”.
