El magraner

Les virtuts remeieres del magraner

 El magraner (llat., Punica granatum; cast. granado; eusk., mingrana) és una planta molt prestigiosa que apareix a la Bíblia, i a la cultura oriental la magrana simbolitza l’amor i la fecunditat. Sembla que el magraner arribà a la regió mediterrània gràcies als fenicis.

El magraner floreix al llarg dels mesos de maig i juny i les magranes maduren de setembre a octubre. Són una fruita molt saborosa i vitamínica que conté potassi i àcid cítric, a més de gaudir de moltes propietats diürètiques, desinfectants i antioxidants. Per als estómacs delicats la magrana conté tanins amb propietats astringents i antiinflamatòries sobre la mucosa digestiva.

L’escorça de l’arrel del magraner és un poderós vermicida, però cal emprar-lo amb molta mesura i cautela. En efecte, el magraner (especialment el magraner agre) és molt medicinal i l’escorça de la seva arrel expulsa la tènia o solitària dels intestins.  En aquest sentit, el botànic Pere Celestí Palau escriví que l’escorça de l’arrel de magraner “s’usa en gargarismes i glopeigs en les inflamacions de la gargamella i de la boca”. Així mateix s’usa “en locions per a detergir les llagues” (Les plantes medicinals, 63).

Fins poc temps abans de l’exclaustració de la vida religiosa de 1835 se solia preparar en els convents i monestirs un xarop refrescant i vitamínic per als malalts que era elaborat amb el gra de la magrana fermentat. Aquesta poció en llengua castellana s’anomena granadina, d’aquest xarop en parlà extensament l’any 1592 fra Antoni Castell, apotecari del Monestir de Montserrat: “En el jarave de Granadas, para que sea más cordial, que en el çumo pongan en remojo, algunas horas antes, sobre el rescoldo, un poco de seda cruda teñida antes en el çumo” (Theórica y práctica de boticarios, ff. 24-25). Fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, seguint la tradició dels antics ermitans de Montserrat, sol prendre granadina per reforçar i donar vitalitat a l’organisme.