El mal donat

El mal donat és un recull signat per Joan Amades l’any 1934 el qual forma part de la col·lecció de llibres Biblioteca de Tradicions Populars que, el 2003, l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions el Mèdol tornaren a imprimir afegint per a l’ocasió una introducció d’en Jordi Royo on explica que: “Joan Amades afirma que l’ús d’amulets és molt més estès entre les dones que entre els homes. No tenim coneixement de quines foren les dades que portaren el gran folklorista a formular aquesta afirmació, ni tampoc sabem si la seva conclusió seria extrapolable a les societats d’avui. En tot cas és plausible pensar que atès que els amulets només despleguen les seves virtuts mentre la persona els porta al damunt, i vist també que molts amulets són o tenen forma de pedretes, anells, braçalets, rosaris, medalles i medalletes… i que tots aquests objectes són genèricament més usats per les dones que no pas pels homes –almenys en aquelles generacions-, tot plegat ens fa pensar que aquestes podrien ser variables que van influir en la seva observació.”

Mostra d’aquestes variables es fan visibles en el següent fragment on el folklorista relata: “Els amulets, perquè tinguin virtut, han d’ésser trobats, robats o donats; comprats, en lloc de dur sort porten desgràcia. Hi ha amulets de dues menes: personals i familiars, els quals són tinguts a casa i donen sort a aquesta i a les persones que hi habiten. Podem trobar altres divisions en els amulets: els generals, que porten sort en tot sentit, i els determinants, que sols tenen una virtut determinada. L’acció és immediata; una persona està sota la protecció de l’amulet mentre el porta al damunt. Es conten casos de persones que han portat al damunt un amulet durant molts anys, i el dia que no l’han portat se’ls ha presentat el cas que l’amulet preservava. La gent interpreta el cas com una demostració del valor protector de l’amulet, puix creu que la dissort ja feia temps que havia de produir-se, i l’amulet la preservava. La pèrdua d’un amulet és considerada com un greu contratemps, car les dissorts per ell preservades aleshores es desborden. Per assegurar de pèrdua, oblit o rapte l’amulet, sol ésser cosit en alguna peça de roba d’ús continuat: les dones solen cosir-se’l a la part interior de la cotilla, i així el porten més a prop del cor, circumstància que li augmenta el valor. També es creu que multiplica la virtut d’un amulet portar-lo prop de l’òrgan genital, no pas tocant aquest, sinó al seu nivell; responent a aquesta creença, les dones solen cosir-se els amulets a les faldilles. També era molt corrent cosir-los a la ferma de les faldilles o posat dintre una bosseta i penjada aquesta al coll, a tall d’escapulari; hi ha qui creu que han de parar davant el pit i altres al costat esquerre i arran del muscle, i tant en un cas com en l’altre tocant a la pell. Entre homes solen portar-se els amulets cosits al folre de l’armilla, seguint la mateixa superstició de situar-los prop del cor; també es duen cosits a la part baixa del camal esquerre dels pantalons i també dintre del folre de la gorra. No sabem que entre homes se situïn els amulets prop dels genitals. També és costum portar-los dintre la bossa dels diners, ben cosits amb un drap, que els preservi i resguardi; dintre de la culebra i fins dintre la petaca del tabac. L’ús d’amulets és molt més estès entre les dones que entre els homes.”