El misteri dels mitjons

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Mireu que sóc ganàpia però, quan arriben aquestes dates, cada any; ho provo! Ves, penso… si no faig res, si no ho intento, després, que no em queixi. Eh, que m’enteneu? Bé, en definitiva, doncs la veritat és, que sí que em queixo perquè, això dels mitjons resulta ser un misteri dels grossos del Nadal! Què estrany?
Quan arriben aquestes festes en el calendari, per res del món me n’oblido d’escriure la carta al reis d’orient, sabeu? Perquè, per mi, que no sigui… Eh, que m’explico? Doncs així ho faig però, no comprenc ben bé el motiu de les interferències ja que, em porto amb correcció amb tothom, ajudo sempre en les tasques de la llar, els plats de les sopes els escuro, endreço la roba, a l’hora vaig a dormir, arreglo el llit, deixo net lo quarto del bany… I, pel que fa a la redacció, faig bona lletra, reviso diverses vegades que l’adreça del destinatari i del remitent siguin les correctes, miro de demanar coses raonables, possibles, normals, decents… encolo el segell a la carta, tanco el sobre i faig cua per lliurar, personalment, als patges la comanda.
Bé, de fet, ja m’hi fixo que em miren de reüll del cap fins als peus. Ep, tampoc els exigeixo que m’omplin totes les butxaques de l’abric fins dalt de caramels! Ara, ja posats… un parell o, tres, sí que els demano. Perquè ells en porten a carretades, no els en vindrà d’uns quants, no? i, ben mirat, un dolç sempre ajuda. Eh que sí?
En fi, que arriba el dia assenyalat. A casa, un paquet o altre hi ve a parar amb el meu nom i… Tatxant!! No ho entenc. Un any mocadors, l’altre calçotets, l’altre samarretes, alguna camisa, algun jersei però, sobretot, mai hi falten uns mitjons: negres, blaus o de “rombos”. Renoi, quin misteri més gran! Al respecte, la Montserrat, sempre diu que alguna cosa no dec fer del tot bé però, si els “Reixos” m’ho han portat és, perquè, saben del cert que ho necessitaré. I, la veritat, és que l’encerten “de veres”.
Ara, el veritable misteri dels mitjons és un altre. Ignoro ben bé el que passa però, quan surten de la rentadora i, els estenem perquè s’assequin, queden despariats i… llavors, feina rai, després per fer-los casar. Compto que, pel calaix de l’armari, en tenim algun de “viudo”.

Una abraçada ben forta… Bones Festes i, fins a la propera!