El mocador d’instrucció

Com a tots els museus, en els d’etnologia, hi ha obres, objectes o temes més coneguts, que agraden més, que interessen als visitants més que d’altres o que provoquen emocions perquè formen part de vivències importants a la vida de les persones. En aquest aspecte hi ha temes, també objectes, que marquen generacions senceres. Seria el cas, per exemple, de la nina Mariquita Pérez, que es va fabricar durant més de treinta-cinc anys, entre 1939 y 1976, o més recentment la nina Barbie (quina nena, ahores d’ara ja mare de família no l’ha demanada als Reis Mags…!) o personatges com els serenos que fins a finals dels anys setanta vigilaven els carrers de Barcelona de les deu de la nit a les sis del matí, i tants i tants i tants d’altres…

Però ara, vull fixar-me en un tema que, als museus que tenen com a disciplina l’antropologia, l’etnologia, s’hi dona força importància. És el que anomenem ritus de pas. Són els rituals, els actes que se celebren quan es produeix un canvi d’estatus social en un individu. Al nostre país, els que més fàcilment reconeixem són els relacionats amb les creences religioses que en realitat, només són la forma no laica, de fer visible els canvis de les persones en relació amb la societat on viuen: els batejos en relació amb el naixement, les comunions pel que fa al camí cap a l’adolescència, els casaments com a reflex del canvi cap a l’edat adulta i els funerals, cerimònia que acompanya i honora la desaparició física d’una persona, són ritus de pas. Però en totes les societats hi ha diversitat de ritus de pas no necessàriament relacionats amb les crences.

Tot plegat ve al cas, ja que m’agradaria parlar-vos d’un tema que no té res a veure amb la religió, relacionat amb els ritus de pas a casa nostra. Des 1704, amb el regnat de Felip V, hi va haver a Espanya una obligació per a tots els homes que es va mantenir, amb diversos canvis, fins el 31 de desembre de 2001: el servei militar.

L’objecte d’avui, està relacionat amb aquesta obligació. “La mili”, el servei militar obligatori, que també cal considerar com un ritus de pas i que significava un canvi radical en la forma de vida de l’individu afectat, durant un considerable espai de temps. I quin canvi! Després de passar-se bona part de la pròpia vida escoltant i assumint que el que cal fer és guanyar-se el pa i quan arribi el moment crear una família, de cop tot s’aturava: feina, amistats, nòvies, hàbits d’esbarjo… perquè… tocava anar a la mili!

Tot i això, l’obligació de fer el servei militar sempre havia anat lligada a una sèrie de condicions. Ja al 1770 Carles III va establir que serien reclutats homes entre els 18 i els 40 anys mijançant un sorteig. És a dir, farien la mili un de cada cinc homes escollits d’unes llistes: els cinquens, els “quintos”, d’aquí ve el nom dels nous que arribaven a la caserna per fer la mili. I també d’aquí ve el nom de les “festes de quintos” que, encara avui, tot i no estar vigent el servei militar obligatori, es fan a alguns pobles de casa nostra. Escolteu però, quines eren les condicions de reclutament en l’època de Carles III, descrites a les “Reales Ordenanzas”:

“La Recluta ha de ser de gente voluntaria, sin mediar violencia ni engaño para hacerla, no menor de diez y séis años en tiempos de Paz, y diez y ocho en el de Guerra, ni mayor de quarenta: su Religión Catholica, Apostólica, Romana: su estatura, que pase de cinco piés, medido desde descalzo, con disposición, robustez y agilidad para resistir la fatiga del Exército, sin imperfección notable en su persona, libre de accidentes habituales, u otros incurables, y sin vicio indecoroso, ni extracción infame, como Mulato, Gitano, Verdugo, Carnicero de Oficio o castigado con pena o nota vil por la Justicia”.

A nosaltres, a casa ens dèien… “a la mili et faràs un home!”, “en la mili faràs veritables amics”, o “en la mili, voluntari ni per menjar…” I, es clar, també en la mili, quan tocava, s’havia de fer instrucció, un, dos, un, dos, un, dos, dretaaa, arrr, presentin armes, arrr! (això ho he traduït del castellà, és clar…).

A força de repetir cada dia la mateixa instrucció acabaves fent-ho més o menys com els comandaments volien, però no sempre ni amb tothom era així. Per intentar minimitzar-ho, en la meva època ens donaven uns llibrets on hi havia tot allò que calia aprendre després en la pràctica, inclosos temes de primers auxilis. Però no sempre havia estat així. I acabo, entrant plenament en el secret, en l’objecte d’avui.

Al segle XIX, va ser habitual en alguns exèrcits que els soldats disposessin d’uns grans mocadors, que havien de ser el més perdurables possible i que anomenem mocadors d’instrucció, on hi havia imatges d’allò que es volia que els soldats tinguessin sempre present. Al mocador d’instrucció, estampat, hi havia des d’instruccions de muntatge i neteja de les armes de foc fins l’actitud a prendre en determinades circumstàncies bèl·liques. I vet aquí, que forma part de les col·leccions del Museu Etnològic un d’aquests mocadors d’instrucció on hi ha estampats tots els moviments d’instrucció militar “a peu ferm”. És allò de… “presenten armas!”, “descansen armas!”, “armas al hombro!”, etc, etc, etc… La peculiaritat d’aquest mocador d’instrucció és que al bell mig i amb lletres grosses i diu “VIVA EL REY DON ALFONSO XIII”, que va regnar de 1902 a 1931. D’això ja fa molt temps, un segle…! Però, aquesta mili de la qual molts tenim memòria, encara plana sobre els nostres caps… Sabeu que… el Reial Decret 247 signat l’any 2001, diu que la mili queda suspesa? No diu abolida, ni suprimida…, diu suspesa…! Tatariiii…!