El país

Tal i com estan les coses, dir que parlaré del país, podria semblar una espècie d’intromissió i potser una ficada de pota molt gran. La secció dels Secrets de l’Etnològic no és precisament per parlar de política ni del país… però mireu, en parlaré i de fet us explicaré, què és el país i com es fa. Molt pretensiós tot plegat…! Espero que aquest cop també us sorprengui.

Encara que sembli que el llegir m’hagi fet perdre l’escriure o que m’he fet un embolic, començaré, ai mare… parlant-vos d’una de les formes més econòmiques de no passar calor a l’estiu. I no m’he begut l’enteniment, repeteixo. I tant que té relació amb el país! Els vanos són el quid de la qüestió.

L’origen dels vanos, amb certesa, es desconeix. Se sap que els egipcis ja n’usaven, també els grecs i els romans, a la Xina, al Japó i a l’Amèrica precolombina els inques i els asteques. El cabdill asteca Moctezuma va regalar a Hernan Cortés grans vanos amb plomes. Hi ha extensa informació sobre les diferents tipologies dels vanos, les èpoques i els llocs on s’han utilitzat, però ara cal concretar una mica i ho faré centrant-me en la península ibèrica i en els vanos plegables que tots coneixem, originaris diuen els entesos, de la Xina i Corea. Segons consta en el fulletó titulat “La Ruta del Abanico” d’un artesà que en feia al Poble Espanyol de Barcelona, “els navegants espanyols que a principis del segle XVI havien descobert i conquistat Mèxic i les Illes Filipines, van dur els vanos a la península en la cèlebre Nao d’Acapulco”, també coneguda com a Nao de Xina o Galió de Manila, que durant dos-cents anys salpava als hiverns des del port d’Acapulco al Pacífic rumb a Manila on carregava productes del país, de la Xina, de Corea i les Moluques i tornava a  l’estiu de l’any següent a Acapulco, des d’on es transportava la càrrega per terra fins Veracruz, ja a l’oceà Atlàntic i en diversos galions es duia als diferents ports de la península ibèrica des d’on els vanos van estendre’s per tot Europa.

Com a exemple de la popularitat i l’ús dels vanos en general, se sap que  segons consta al Llibre de Solemnitats de Barcelona, en les cerimònies arran de la mort del Príncep de Viana diu “E axí stant en la dita sala scarat, dos uxers, qui en vida l’avian servit, ab ventalls de ploma lo ventaven, com si fos viu”, o també que Catalina de Mèdici, a la seva mort el 1589, va deixar cinc vanos plegables de pell “a la façon de Levant” o sigui, plegables. Durant la Revolució Francesa els vanos van ser considerats símbols de la noblesa i quelcom decadent. Van voler ignorar-los però el vano estava tan arrelat que van decidir atorgar-li “un ús revolucionari”.

Però… i el país? No havíem de parlar del país…? Ja hi anem, ja. Poc a poc… Segueixo amb els vanos… Ja sabeu que de vanos, n’hi havia i n’hi ha de dona i d’home. I que s’havien utilitzat per a comunicar-se tot tipus de missatges, secrets o no. Existia un “llenguatge” que variava segons el països i les èpoques, però també algunes coses en general força conegudes: Recolzar els llavis a les vores del vano significava NO M’EN REFIO. Ventar-se molt poc a poc significava INDIFERÈNCIA. Treure’s amb el ventall plegat els cabells del front, era: NO M’OBLIDIS. Entrar a una habitació tancant el vano volia dir: AVUI NO SORTIRÉ DE CASA… Hi havia, com no podia ser d’altra manera, una sèrie de creences i supersticions com per exemple: Si es deixava obert donava mala sort. Si es duia un petit vano de coure penjat al coll, era un amulet que donava salut a qui el duia… Somniar amb un ventall deien, avisava d’una traïció…

Els ventalls plegables són formats de diverses parts perfectament delimitades. Hi ha la boleta, que és la part on queden totes les parts subjectes per obrir o tancar-lo, el clauet, que subjecta  les barnilles a la boleta, el padró, que son les barnilles exteriors del vano habitualment més gruixudes, l’espiga, la part superior més prima de les barnilles i… finalment, la part anomenada país, per fi home!, és la part de roba, paper o altres materials que normalment va pintada, estampada o decorada. Això és el país… altrament també dit paisatge en els vanos o ventalls, que de les dues formes és correcte! I és que, al Museu Etnològic hi ha una bona col·lecció de trepes per decorar els països dels vanos, que formaven part del material adquirit l’any 1977 a una merceria que en confeccionava. I, ara veig que també hauria pogut parlar de trepes del país… Ai, ai, ai, que m’embolico… Deixem-ho! El museu conserva també vanos de diverses procedències i tipologies, tant d’una sola peça com dels plegables, dels que potser algun dia se n’hauria de fer una mostra. Si fos tan fàcil fer un país com pintar-lo…! Ja m’enteneu…