El Pessebre en debat (1a part)

El pessebre en debat: art, tradició i polèmica als inicis del segle XX

Quan pensem en el pessebre, sovint ens ve al cap una imatge entranyable i familiar: el suro i la molsa, el paper de plata fent de riu i unes figures que passen de generació en generació. Però a principis del segle XX, el pessebre a Catalunya va ser molt més que una tradició domèstica. Es va convertir en un camp de batalla simbòlic, on es discutia què havia de ser l’art, quin paper havia de tenir la religió i fins i tot quina era la identitat cultural del país.

L’any 1902 és una data clau. Aquell any, el Cercle Artístic de Sant Lluc va organitzar una exposició de pessebres que va marcar un punt d’inflexió. Allà, artistes modernistes com Llimona, Riquer o Utrillo hi van presentar pessebres concebuts amb sensibilitat plàstica, amb escenes cuidades i composicions que volien dignificar la tradició. Per a molts, el pessebre havia de ser també una obra d’art. El Diari de Barcelona celebrava aquella aposta i la presentava com un signe de progrés cultural.

Però no tothom hi estava d’acord. Molts defensors del pessebre popular —humil, fet amb els materials de sempre i sense pretensions artístiques— veien amb recel aquesta nova línia. El crític Climent Terrer, per exemple, insistia que el pessebre no necessitava ni arqueologia ni erudició, sinó senzillesa i esperit popular. Per a ell, el pessebre era valuós precisament perquè barrejaven temps, personatges i costums de manera lliure, sense preocupar-se per la coherència històrica.

Aquest debat entre pessebre artístic i pessebre popular va travessar tota la primera meitat del segle XX. I al fons, hi havia també la qüestió religiosa i política. El clima anticlerical que va esclatar amb força durant la Setmana Tràgica de 1909 va fer que molts identifiquessin el pessebre amb una religiositat caduca i massa vinculada a l’Església. En aquell context, reivindicar-lo era gairebé una presa de posició.

Tot i això, la tradició no va desaparèixer. Ans al contrari: es va transformar. Periodistes com Josep M. Folch, l’any 1918, animaven a fer pessebres més senzills i expressius. El folklorista Valeri Serra, el 1921, defensava aferrissadament el pessebre davant la irrupció de l’arbre de Nadal, que considerava una moda estrangera. Per ell, el pessebre era el veritable símbol nadalenc català.

També hi havia, però, veus molt crítiques. Prudenci Bertrana, amb el seu esperit mordaç, ridiculitzava els pessebres arqueològics, plens de figures que semblaven sortides d’una òpera i decorats artificiosos amb palmeres pintades. A ulls d’alguns intel·lectuals, aquell pessebrisme acadèmic i historicista resultava més ridícul que devot.

L’Associació de Pessebristes de Barcelona, fundada el 1921, va intentar trobar un equilibri. Promovia exposicions on es combinaven la pietat tradicional i l’afany de donar al pessebre una categoria artística. Però les polèmiques no cessaven. El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, el crític Dionís Guansé va escriure que el pessebre era una forma d’“idolatria” i un “sentimentalisme malaltís”. Les seves paraules van causar un autèntic terratrèmol i van indignar molts defensors de la tradició.

En paral·lel, la premsa de l’època reflectia una altra dimensió del debat: el pessebre com a símbol d’identitat. Davant la modernització accelerada i la penetració de modes estrangeres, molts intel·lectuals catalanistes defensaven el pessebre com una expressió pròpia, arrelada a la cultura popular del país. Era, alhora, una manera de reivindicar el català com a llengua de les nadales i de l’imaginari nadalenc.

En resum, el pessebre a inicis del segle XX no era un element neutre. Era art o era religió? Era una peça d’alta cultura o una expressió popular? Havia de ser fidel a l’arqueologia bíblica o podia barrejar anacronismes i paisatges locals? Aquestes preguntes, que avui poden semblar menors, es vivien amb intensitat i passió.

I malgrat les crítiques, els atacs i les polèmiques, el pessebre va arrelar encara més fort. Potser perquè, en el fons, es tracta d’una tradició dúctil i adaptable, capaç d’acollir sensibilitats molt diverses. Tant el pessebre ingenu i domèstic com l’escena artística i elaborada comparteixen la mateixa voluntat: evocar la màgia del Nadal i fer present, amb figures i paisatges, un missatge que va més enllà del temps.

Al capdavall, aquest és el gran triomf del pessebre: haver sobreviscut a les disputes estètiques, religioses i ideològiques, per continuar formant part, encara avui, de la nostra cultura popular.

Enric Benavent Vallès