El pessebrisme associatiu

De tots els àmbits en els que es desplega el pessebrisme (familiar, escolar, pastoral, comunitari…) és l’associatiu el que actualment té, d’una banda una gran presència social, i de l’altra, una salut més delicada. A Catalunya és cert que hi ha moltes associacions de pessebristes que presenten anualment les seves exposicions, cinquanta de les quals formen una federació, però també és una realitat que moltes d’aquestes associacions estan en un moment d’estancament i de declivi. En els darrers anys algunes associacions emblemàtiques han cessat la seva activitat, en d’altres casos l’associació és pràcticament una entitat unipersonal, i trobem també associacions situades en un estancament perillós. És habitual sentir sempre el mateix lament entre els responsables de les associacions: no hi ha relleu generacional.

L’estancament generacional que pateixen algunes associacions va lligat a un estil de gestió poc participatiu i a un anquilosament en la creativitat. És a dir, en un món que en els darrers vint-i-cinc anys ha canviat moltíssim, les estructures, les formes de gestió, i les activitats d’algunes associacions continuen sense veure gaires canvis. Estem a punt de celebrar els 150 anys de la fundació de la primera associació de pessebristes a Barcelona. Si analitzem la proposta de celebració d’aquest esdeveniment que planteja la Federació Catalana de Pessebristes ja queda clar que no respon ni a una mirada oberta ni de futur.

Un art com el pessebrisme, que d’una banda està tan vinculat al fet religiós i que de l’altra demana unes dosis de paciència i de temps considerables, lliga molt poc en el món de la immediatesa, del canvi constant i de la secularització. Tot i que el pessebrisme de les associacions és només una part del complex món que envolta aquest art popular, si que és cert que per ser una de les parts més visibles, les associacions de pessebristes haurien d’actuar de dinamitzadores i d’aglutinadores del pessebrisme. Per fer això atenent la diversitat de facetes que té el pessebrisme caldria que tinguessin una mirada oberta i de futur.

És cert que hi ha algunes associacions que si que han sabut tenir una actitud d’obertura, en temes de gestió interna, de projecte col·lectiu, i també, en criteris artístics i estètics. També és cert que en el si d’altres associacions tradicionalment més anquilosades comença a haver-hi tímids signes de canvi. Aquestes estan entrant en dinàmiques de consolidació, creixement i renovació. Algunes de les claus les podem trobar, d’una banda en la capacitat d’ampliar la mirada vers el fet associatiu, no centrant tota l’activitat només en fer el pessebre, d’una altra en la obertura vers noves formes de fer o de presentar el pessebre que conviden els seus participants a estimular la capacitat creativa i, també, en fer de l’associació una peça important en el teixit social i cultural del territori establint sinergies amb d’altres entitats o iniciatives.

Només si potenciem una mirada àmplia vers el pessebrisme que aposti per obrir les portes a nous llenguatges creatius i a formes integradores de gestió associativa  podrem garantir la pervivència d’aquesta vessant del pessebrisme que es practica en el si de les associacions.

Enric Benavent