El porró

El secret de l’Etnològic que pretenc explicar-vos avui probablement us semblarà una bajanada. Un secret, el porró? Qui no sap què és un porró? No sé què hauria d’explicar-vos jo avui, per sorprendre-us! És a dir… sí que sé el que us explicaré amb el convenciment que alguna de les coses que digui sobre el porró, no les coneixeu. Anem-hi, poc a poc i bona lletra.

Un dels nostres principals referents, el folklorista Joan Amades, va escriure l’any 1938 un petit llibre de 52 pàgines, amb il·lustracions i gravats on ens comentava sobre l’antiguitat, l’origen, el nom, la forma, l’ús del porró… que m’ha fet molt de servei per recollir informació. Però li he trobat a faltar un aspecte del qual Amades ni en parla al llibre. I això m’ha estranyat força. Fent una mica d’espòiler que diuen ara, resulta que el porró no és un estri només per beure. I aquí ho deixo, que després us ho contaré.

Els estris amb galet més antics que es coneixen dels que podria derivar el porró no són pas de vidre sinó de terrissa. Ni tampoc està clar que antigament distingissin un setrill d’un porró. Així doncs, tot plegat és molt poc comprovable científicament, entre altres raons perquè tan humils estris – el setrill i el porró -, històricament no han merescut l’atenció de massa investigadors i no se n’han trobat massa dades. L’antiguitat del porró, doncs, no s’ha pogut establir amb certesa com tampoc l’origen tot i que a l’antiga Grècia hi hagués estris per beure que podrien tenir una semblança amb el nostre amic porró. Amb els romans passa el mateix. Bevien amb corns, els quals anomenaven rhyton, dels quals se’n coneixen de foradats per la punta i, per tant, s’usaven com a vas però també per beure a galet, com amb els nostres porrons.

Però… tampoc van ser els romans els primers a utilitzar els dits rhytons de terrissa foradats de la punta sinó els babilonis! Apa…, més enrere encara! No cal amoïnar-se… La bona notícia és que a mitjan segle XV, el metge i escriptor Jaume Roig, escriu en l’obra Espill, uns versos que diuen així: “En un porró aigua beureu; foc, sal haureu e sols l’estatge; pa, companatge; vi si’n voleu, que us ne cerqueu.” La qual cosa ens acosta directament a la nostra idea de porró. Tant com a estri com per al nom, que queda ben clar. Enrere va quedant la possible similitud amb el setrill i l’ús o no per a beure.

Així, podríem dir que el nostre porró queda ben definit entre finals del segle XIV i principis del XV, principalment entre la gent del poble. Ja ho diu el refrany… “Beure en porró, no fa senyor“. Però refranys n’hi ha uns quants que ens il·lustren sobre el porró i les seves bondats. “Qui beu amb porró no beu tant i beu millor” o… “Qui amb porró beu son vi, bevedor fi“.

Segons ens comenta Amades, quan el porró passa de dos litres de la seva capacitat, se l’anomena porrona. I si hem de parlar dels diversos noms que tenen els diferents tipus de porrons, haurem de parlar del porró de taverna, del porró garber o porró segador per dur al camp dins un cistell amb palla o sense, porró pescador, amb la base molt ample per evitar que es tombi fàcilment, el porró valona per l’acabat pla del broc gros com la forma de les ales d’un barret, el porró valencià, amb el coll recte i el galet molt curvat, la panxa saragossana o porró aragonès, el porró de coll tort…

Pel que fa a la catalanitat del porró, tot i que hi ha la general suposició que, com el setrill, són objectes d’una catalanitat incontestable, doncs tampoc està clar… Tot i que el refrany diu “Qui el porró no sap alçar, no és bon català“, l’ús del porró sembla que no és exclusiu dels catalans. Amades comenta que en un viatge a Gènova l’any 1927 va adquirir una postal on hi figura un home bevent en porró que qualifica l’objecte com característic de Ligúria. Voldria dir això que el porró català i el ligur comparteixen el mateix origen? Un altre dubte sense solucionar…

Sigui com sigui, el porró i el seu ús és un clar signe d’identitat nostre, que a més sorprèn al món sencer. Comenta Amades que cap al 1908 els esperantistes catalans van enviar un porró als de La Sorbona de París i la sorpresa “no tingué límits; tothom qui tractà de beure es tacà i l’admiració fou gran quan el nostre company va refilar una tirada. El porró fou posat al lloc de més distinció i de més honor de l’entitat“.

Entre bevedors i gent de gresca, continua Amades, “és costum de mesurar el temps que dura una tirada de vi“. “Hom sol servir-se de cançons adients al cas i molt xiroies. Així que hom agafa el porró, els companys, a cor, es posen a cantar; quan arriben a la darrera nota, el qui beu ha d’abaixar el porró, cedir-lo al seu company i afegir-se de seguida al cor, que reprèn la cançó“.
Seguint aquest fil, hi ha documentada una cançó del Ball del Porró de la qual n’han fet una versió actual el grup Randellaires. Amades descriu al Diccionari de la Dansa i al Costumari un Ball del Porró a Torelló, a Sant Feliu de Torelló i a Sant Pere de Torelló en el qual un noi dansava amb un porró al cap i una noia se li apropava amb una coca, en menjaven i el noi li oferia un traguet. Tot sense deixar de ballar i sense que caigués el porró! Tot seguit sortien més noies, fins que s’acabava el vi… o el porró queia.

Però resulta que el porró, després de tot el que s’ha dit, també és una altra cosa no ben bé per a beure. Sí. És una mesura, habitualment de terrissa, anomenada porró, usada fins a l’aparició del sistema mètric decimal, i era una gerra sovint amb un forat al mig de la panxa, que marcava la mesura correcta. Així, un porró equivalia a dos xaus, o quatre quartins o petricons, o vuit xicres… Però això, va durar fins al 1880 quan totes les mesures es van adaptar al nou sistema mètric.

 

Acabo parlant de porrons i de memòria! L’any 1840 al poble d’Abrera s’obre un hostal a peu de carretera que com a reclam van posar a la porta un porró gran ple de vi, del qual si eres capaç d’aixecar-lo amb una mà, hi podies beure de franc. De molt petit vaig tenir ocasió de veure els finalment tres porrons que hi havia a l’exterior de l’hostal-restaurant, posant reptes als qui passaven pel davant.

I… Ara, ara, ara… faig una tiradeta tot xerricant a la vostra salut!