El sol i el vent

(rondalla popular)

 

Un dia el sol i el vent es van posar a discutir sobre qui de tots dos era el més fort.

La discussió va ser molt llarga i molt aferrissada, perquè ni l’un ni l’altre no volien baixar de l’escambell.

Aleshores van veure un home que feia via pel camí ral i van acordar que farien amb ell la prova de qui tenia més força.

• Ara veuràs – va dir el vent – com me li llanço al damunt i li esquinço tota la roba.

I va començar a bufar amb tota la seva força.

Però com més esforços feia el vent més s’abrigava el caminant, i rondinava contra el vent, encara que sense deixar de caminar.

Aleshores el vent, rabiüt, va descarregar una pluja sobre el viatger, i després una forta nevada, però l’home cada cop s’embolicava més amb la seva roba, fins que el vent es va adonar que no aconseguiria de prendre-la-hi.

• Ara em toca a mi – va dir el sol.

I va somriure entre dos núvols, i va començar a brillar amb tota la seva força, escalfant la terra  cada cop més, fins que van començar a pujar-ne unes alenades de calor. El viatger es va posar a suar, es va descordar l’abric, i veient que encara continuava suant, va acabar per treure-se’l i posar-se’l damunt l’espatlla.

• Ja ho veus! – va dir el sol al vent-. S’aconsegueixen més coses per les bones que no pas per les males.

 

 

Text: Albert Jané
Il·lustració: Picanyol
Locució: Pia Guindulain

Rondalla publicada a la revista Cavall Fort núm. 328 (1976)