El tachado (o dechado)
No sé a vosaltres, però en la meva vida quotidiana sovint trobo objectes que em traslladen al passat i em transmeten un cert regust a voltes amarg, incòmode, antic… però també n’hi ha de plaents, eh? Només faltaria! Xerrant amb un vell company de l’escola del barri quan érem nanos em deia que, en veure un compàs d’aquells tan grossos de fusta amb un tros de guix a una de les puntes i una punta dura a l’altre costat per fer circumferències a les pissarres de classe… (ai..! sabeu si encara s’utilitzen?) recordava que massa sovint, a l’hora de fer una circumferència a la pissarra, es produïa un grinyol esgarrifós que feia posar els pèls de punta. Igual o pitjor que fregar-hi les ungles. Imagineu-vos… Nyiiiiiiic… nyiiiiiiiiiiiiic…!
No us parlaré dels compassos, però m’ha semblat un bon exemple per recordar a alguna d’aquelles noies o nenes d’aleshores, una estona potser no massa bona si la il·lusió de la seva vida no era el brodar o cosir. Però és a les noies i només a les noies que se’ls ensenyava a cosir i brodar. Des dels anys 40 del passat segle XX formava part de l’educació femenina per tal que les futures esposes i mares, estiguessin a l’alçada de la cura dels fills, el marit i la casa. En els plans d’estudis des de l’escola a l’institut, es contemplaven les labors com a part de l’educació, essent ensenyament habitual en els col·legis de nenes i una assignatura del batxillerat que calia aprovar. Probablement per això un dels exercicis que eren obligats a finals del curs era fer un… “dechado”, en deien. En realitat un mostrari.
Es clar, l’objecte d’avui és un “dechado”, mostrari o “tachado”, tal i com recull Ramon Violant i Simorra conservador del museu a les seves llibretes de camp. Tachado se’n deia a Sarroca de Bellera. Dels que hi ha al museu m’he fixat en el que va ser fet l’any 1916 per Catalina Ribera, esposa de Ramon Violant. En realitat, al museu n’hi ha uns quants més de mostraris, alguns de la pròpia família de Violant. És el cas d’un fet el 1861 per Antònia Benet, àvia de Catalina Ribera, el fet l’any 1890 per Filomena Simorra, mare de Ramon Violant o també el fet l’any 1856 signat per Rita Guri.
L’antiquíssima tradició d’educar la dona per a determinades tasques fa que puguem remuntar-nos amb els ‘dechados’ fins a molt enrere. Van ser una pràctica molt comuna a tot el món i es creu que el seu desenvolupament va iniciar-se a l’Europa Occidental. De fet, el nom dechado té l’origen en el mot llatí ‘dictatum’ en el sentit de “dictat correcte” o “model a seguir“, que va derivar en “labor que, per aprendre, fan les nenes en un llenç copiant una mostra“.
A España hi ha noticia dels dechados des del segle XV i XVI. L’Arxiprest de Toledo, al segle XV (1438) ja fa esment dels “echandillos” com a diminutiu de dechado. Més tard, al testament de la Reina Joana I de Castella, coneguda com a ‘Joana la Boja’ hi consten fins a 50 exemplars de ‘dechados’. És sabut que des del 1509 fins el 1555 en què va morir, la reina Joana va estar confinada a Tordesillas per ordre del rei Ferran el catòlic i va dedicar bona part del seu temps a brodar entre d’altres, dechados o ‘tachados’ com els anomena Violant.
Els estudiosos han classificat els dechados en diverses categories: borradors, magistrals i marcadors. Borradors serien els que serveixen per veure l’efecte del treball abans de fer-lo en l’obra final. Amb els Magistrals es busca un efecte final bell i artístic amb sanefes y motius distribuïts de forma harmoniosa i sovint amb cintes o borles. I els Marcadors contenen lletres, abecedaris i numeracions que posteriorment es copiaran per a marcar la roba i les peces de l’aixovar.
Durant el segle XVIII, en el context de la Il·lustració, es consideraven les “labors donívoles” com a part de les pràctiques característiques de les dones. Els models contrastaven amb els fets en els segles anteriors i es brodaven com una demostració d’habilitat i coneixement i eren considerats una mostra de virtut que a les nenes se’ls ensenyava des de molt joves.
El 1825, en el reglament per a les escoles es podia llegir: “En las Escuelas de primera clase, además de la enseñanza cristiana para los libros que van señalados, la de leer por lo menos, en los catecismos, y escribir medianamente, se enseñarán las labores propias del sexo; a saber: hacer calceta, cortar y coser las ropas comunes de uso, bordar y hacer encajes u otras que suelen enseñarse a las niñas.”
En la segona meitat del segle XIX els dechados marcadors són molt habituals, ja que es comença a marcar la roba, sobre tot la roba interior i la roba de llit. Actualment, encara perviu, sobretot en les persones més grans, un cert costum de marcar la roba per exemple en els mocadors de butxaca. Potser algú dels que m’esteu escoltant teniu mocadors de butxaca amb el vostre nom… o algun llençol que la vostra mare va fer marcar per a les vostres noces… Vet aquí d’on ve el costum de marcar-ho. Seguint el models dels dechados!
Des dels anys 40 del passat segle XX, en els plans d’estudis per a nenes, des de l’escola fins l’institut, les labors eren part de l’educació, essent ensenyament habitual i una assignatura del batxillerat que calia aprovar. I, és possible que algú de vosaltres encara tingueu a casa algun dechado fet per la vostra mare, àvia o per vosaltres mateixes…
Es pot afirmar doncs, que dels dechados, mostraris o “tachados” que hi ha al museu, n’hi ha de magistrals i de marcadors, datats al segle XIX i principis del XX, la majoria amb signatura de l’autora.
Sembla, però, que és força desconeguda l’existència d’aquests dechados del Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona… En un treball realitzat el 2010 per a la Biblioteca Nacional de España, es fa un repàs de les institucions i museus de l’estat espanyol on hi ha aquests treballs i els del Museu Etnològic no apareixen… Caldria posar remei a aquest oblit!
