El taronger
La taronja agra és molt vitamínica
El taronger agre (llat., Citrus aurantium; cast., naranjo amargo) és un arbre de fulla perenne que fou desconegut pels grecs i romans, car procedeix d’Àsia, segurament d’Indo-Xina. La taronja agra gaudeix de nombroses propietats gastronòmiques i terapèutiques i foren els àrabs que l’introduïren a Occident. Els antics religiosos el descriviren com a un “arbre poblat de fullas d’un vert hermós, llustrosas, duras, ovaladas y que persisteixen en l’arbre durant l’hivern. Fa unes flors blancas y olorosas; lo fruyt comestible y sa, és semblant a una poma rodona, d’un groch verdós abigarrat y’l such amarch ácid”.
Les fulles del taronger agre són molt agraciades amb propietats digestives i amb uns efectes calmants molt apreciables. La taronja agra és una fruita molt rica en vitamines i minerals com ara el potassi, magnesi i calci. A més, contribueix a fixar el ferro a l’organisme i és un excel·lent reconstituent en les malalties gripals. Darrerament s’ha parlat de la taronja amarga com a una de les principals fruites antioxidants atesa la gran riquesa que conté de vitamina C, car aquesta vitamina enforteix l’organisme i fa que els refredats siguin menys forts i de no tanta durada. La flor i la fruita del taronger amarg se sol emprar per a l’elaboració de la ratafia i d’alguns licors estomacals de gust dolç-amarg. De la pela se’n fa una confitura excel·lent.
L’alamboner és una variant, actualment molt escassa, del taronger agre empeltat de poncemer, i fa un fruit anomenat alambó, d’una escorça gruixuda que és particularment estimada per fer la ratafia i, sobretot, per elaborar confitura amarga. En canvi, la mandarina és una fruita molt dolça, gens amarga, i fàcil de menjar, car té la pell fàcilment separable i gens arrapada a la polpa. El terme “mandarina” és el nom donat a la fruita del mandariner (llat., Citrus nobilis; cast., mandarina), que és un arbre procedent de la Xina i que pren el nom a partir del color dels vestits dels governants xinesos anomenats “mandarins”; el seu conreu en el mediterrani no és tan antic com la del llimoner i taronger, sinó relativament recent car es remunta al segle dinovè. Com que la pell de la mandarina és molt fàcil de llevar, se sol llençar a les escombraries i, tanmateix, és molt beneficiosa per a l’organisme ateses les seves nombroses propietats antioxidants i relaxants. Menjar regularment mandarines integrals, és a dir, amb pell, garanteix la salut dels vasos sanguinis, puix que és una de les millors fruites protectores de les artèries i, també, del fetge. Pel que fa a la gastronomia, la pell de la mandarina, quan és fresca i ben madura, ratllada finament és ideal per acompanyar i potenciar el gust de les amanides, vinagretes i, àdhuc, d’algunes cremes de verdures.
La variant de taronges anomenada “clementines” són un híbrid entre la combinació del mandariner i del taronger amarg. Als tarongers i mandariners no els plauen ni els terrenys ni massa lleugers ni massa compactes, sinó que més aviat els agrada la terra fresca, però no pas humida en excés, i que aquesta sigui ben adobada amb materials orgànics. Pel que fa al conreu del taronger, els hortolans caputxins aconsellaven que, en temps d’hivern, el planter dels arbres s’ha de regar poc sovint i que, a partir de la primavera, cal adobar-los adientment i regar amb aigua tèbia: “se omplen los caixons, o testos, de terra ab iguals parts de terra fresca, lleugera y fems consumits, ab una capa de fem ben desmenussat de dos o tres dits de espessos, y se rega ab aigua de font tèbia” (BHC, Lo jardiner florista, II-153). Malgrat que el taronger i mandariner suportin bé les gelades, prefereixen el clima mediterrani i ser plantats en camps ben assolellats i arrecerats del vent.
