El testament de n’Amèlia (sardana)
Joan Lamote de Grignon i Bocquet

És evident que no seran les tres precioses sardanes que va escriure les que perpetuaran el nom de Joan Lamote de Grignon i Bocquet, un dels grans músics catalans de tots els temps, nascut a Barcelona l’any 1872.

Fundador l’any 1911 i director posteriorment de l’Orquestra Simfònica de Barcelona; director també de la Banda Municipal a partir de 1915 i del Conservatori del Liceu a partir de 1917; autor de molta música simfònica, escènica i vocal, entre la que destaquen l’oratori La nit de Nadal, el drama líric Hespèria, una Simfonia en re menor, poemes simfònics com Matí de festa i El rapte de les sabines i un cicle de Cançons populars catalanes; instrumentador per a banda d’obres d’autors com Beethoven i Richard Strauss.

Fou també Joan Lamote de Grignon qui, com gran avalador dels nostres instruments autòctons inclogué de forma permanent un tible i dues tenores en la plantilla de la Banda Municipal de Barcelona que dirigí gloriosament fins al 1939. Àdhuc, fou un dels impulsors de la creació de la cobla Barcelona fundada el 1922.

Però la Guerra Civil canvià tantes coses… L’any 1939 fou desterrat a València per ordre governativa on, portat per la seva afició musical, fundà i dirigí l’Orquestra Municipal d’aquella ciutat l’any 1943, ajudat pel seu fill.

En una vinguda esporàdica a Barcelona, el 30 d’abril de 1946, l’Orfeó Català li va dedicar un concert íntim que hagué de celebrar-se a porta tancada. Tornà finalment, malalt, el 1949, i els impediments oficials, tampoc no permeteren celebrar un concert d’homenatge al Palau de la Música Catalana amb l’Orquestra i l’Orfeó. El concert es celebrà finalment a Terrassa, amb l’Orquestra Municipal de València i l’Orfeó de Terrassa d’Educación y Descanso. Durant l’acte sofrí un esvaïment que superà providencialment. Però morí el mateix any.

Com he dit al principi, Joan Lamote de Grignon i Bocquet escrigué només tres sardanes: “Solidaritat de flors”, la primera, datada l’any 1907; “La rosa del folló”, la més popularitzada al llarg dels anys, amb un llarg i expressiu cant de tenora; i la que hem triat com a Clàssic de Cobla: “El testament de n’Amèlia”, una composició que glosa la cançó tradicional del mateix nom i que a part de la seva bellesa i perfecta construcció ens aporta un original introit de flabiol en el que l’autor també insinua el tema popular que desenvoluparà a l’obra.

“El testament de n’Amèlia”, de Joan Lamote de Grignon i Bocquet.