El tossut

Als museus acostuma a haver-hi un nombre d’objectes que formen part de les col·leccions, de les quals sovint se’n té molt poca o cap informació. En el cas dels d’etnologia sovint han estat recol·lectats, acceptats com a donació o adquirits a un antiquari o brocanter, a partir del convenciment de la possible importància que pot tenir per explicar determinats comportaments, costums, creences, oficis, tradicions o bé que poden complementar la comprensió del que en un determinat moment es vol explicar i mostrar al públic.

Així mateix, hi ha objectes dels quals prèviament penses que pots trobar informació fàcilment i només quan et poses a cercar-la, t’adones que de ràpid i fàcil no n’és gens. Això m’ha passat amb l’objecte d’avui amb el qual, si no m’hi hagués posat tossut, ha, ha, ha!, d’entrada m’ha costat una mica.

Aquest tossut que explicaré avui, no és altra cosa que, el que més comunament coneixem com a saltamartí. Però un saltamartí pot ser un insecte o una joguina. Tant l’un com l’altre s’anomenen així. Dos elements ben diferents amb el mateix nom. Gens estrany… Joan Amades, amb una visió clara del tipus d’objectes que havien de conservar-se per a poder entendre millor la nostra memòria com a societat, va recollir un bon nombre de joguines. Però el que ell recull com a joguina, al llarg de la història no va ser-ho sempre. Avui doncs, no us parlaré de l’insecte però de la joguina sí. És ben curiós que en castellà se l’anomeni de ben diverses formes: tentempié o tentetieso o siempretieso, matihuelo, brujilla, dominguillo o dominguejo… I el nostre tossut, saltamartí, dominguillo o com vulgueu, resulta que té història al darrera.

Se sap, que, els principis de com cal fer aquesta joguina (de moment deixem-ho com a joguina), ja es coneixien a la Xina des del començament de la dinastia Tang (del segle VII fins principis del segle X) i rebia el nom de bu dao weng que es podria traduir com a “vell que no cau”. La versió japonesa, que també hi és, rep el nom de Okiagari-koboshi i és considerada com un senyal de bona sort, un símbol de perseverança i resiliència.

Per als historiadors de la Roma antiga deu ser un objecte també conegut, encara que no sigui com a joguina. Se sap que a les lluites dels gladiadors amb animals als circs, formaven part de l’espectacle uns ninots vestits de vermell amb una llança com els vestits dels legionaris, que no es tombaven mai amb els quals, deien, provocaven l’instint de defensa dels toros que els cornejaven i no aconseguien tombar-los mai. Aquests ninots-legionaris rebien el nom de pila, plural de pilum, recordant la llança que duien els legionaris anomenada així.

Marcial, un poeta llatí d’origen hispà (43 a 104dC) al seu treball LIBER SPECTACVLORUM (Els espectacles), parlant de la lluita amb rinoceronts diu: “Quantus erat taurus, cui pila taurus erat” que es pot traduir com “Que era furiós aquest brau quan tractava el brau com un tossut“. Els tossuts o dominguillos també estan descrits per l’humanista Francisco Cascales l’any 1634 a la seva obra CARTAS PHILOLÓGICAS, que en un paràgraf diu “i en muchos lugares verà el uso que tenían los romanes de poner en el circo máximo, quando había juego de toros, leones, tigres i otras bestias, una pilas, que eran unos dominguillos vestidos de paño roxo, con que reian mucho: porque quando las bestias los veian, revolvían dando corcovos, huyendo a toda priessa de puro miedo i no podían alentar de folo auer vifto los dominguillos bermejos“.

Però també trobem en la cultura hispànica un ús dels tossuts, dominguillos o saltamartins, amb certa semblança als pila romans. Sebastián de Covarrubias, al seu Tesoro de la lengua castellana o española de 1611, considerat el primer diccionari monolingüe de l’Espanya del segle XVII diu “el Centurion de la primera cohorte fe llamaua Primi pilus:y Marcial en los lugares dó de ufa defte nóbre Pila, entiende por el foldado Centurió hecho de paja como nofotros veftimos al dominguillo, q´ponemos al toro para q´haga golpe en el.”

No m’imaginava jo trobar la quantitat de referències que he recollit del nostre saltamartí tossut d’avui tot i que majoritàriament són referències als jocs amb els gladiadors romans o bé amb les curses de braus. Referències a la joguina com a tal n’he trobat poques. Principalment als diccionaris. L’any 1837 al Diccionari-Català-Castellà-Llatí-Francès-Italià, anomenat Quintilingüe, es defineix saltamartí com “Ninot o figureta de home fèta de una cosa molt lleugera, com cor de figuèra, cuiro ple de vènt, etc. ab un plom al cap de vall á fi de que sèmpre quède dret” i al Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina de Labèrnia, de l’any 1839 la definició de saltamartí és: “Bòt ple de ayre, ab un pa de plom en lo sol ó fondo, que li serveix de peu pera quedar sempre dret, pera enganyar als toros y ferlos enrabiar“.

Tornant a la referència històrica, és conegut que els exemplars portats cap a Europa representant un corpulent personatge oriental, van ser anomenats Poussah. Cap a finals segle XVIII a París, John Ramponneau va donar el seu nom a aquest tipus de joguina. Per tant, a França també se’ls anomena Ramponneau.

I pel que fa als saltamartins que hi ha al museu, van ser recol·lectats per Joan Amades a l’època que treballava al Museu d’Arqueologia, entre 1935 i 1940. Formen part del conjunt d’objectes que l’any 1940 van conformar les primeres col·leccions d’objectes del futur Museo de Indústrias y Artes Populares que hi havia al Poble Espanyol de Montjuïc, rebesavi de l’actual Museu Etnològic i de Cultures del Món.

Però de tota la recerca que he realitzat per cercar més informació, em quedo amb la definició més recent del saltamartí o tossut descrit el 1963 per Joan Brossa, en un poema que diu així:

SALTAMARTÍ

Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.

El poble.

Us sembla prou actual? No puc acabar d’altra manera que agraint a l’actriu Pepa Arenós que m’hagi permès adjuntar al nostre secret d’avui, un vídeo on recita, precisament, el poema de Joan Brossa. Tornem-hi doncs!