El volant

No us enganyeu pel títol d’avui…Tinc la pretensió d’explicar-vos allò que no té cap ni una relació amb el món de l’automobilisme, ni la conducció, ni amb cap tipus de vehicle… però és un volant!

Així com parlem sovint d’espècies animals o vegetals en perill d’extinció, amb els objectes que els museus etnològics estudien i conserven, potser també podríem acordar la categoria d’objectes en perill d’extinció. De fet, al llarg de la història hi ha moltíssims objectes que, per la natural evolució de les societats i els avenços en la tecnologia han desaparegut de la nostra vida quotidiana. Així mateix, també podem reconèixer que hi ha objectes que, malgrat que passi el temps, continuen formant part del nostre entorn diari com si res hagués passat. És el cas, per exemple de la forquilla, que des del segle XI és usada a les cultures occidentals amb molt poques variacions.

Però el nostre volant, ja fa temps que forma part de museus i de decoracions a les parets de cases rurals per “donar ambient” a les estances comunes…

És una eina que ja era usada al Neolític i que ha estat usada al llarg de la història fins que les noves màquines agrícoles la van aniquilar completament. Formava part de la vida de la gent en molts aspectes fins molt després de la industrialització, per treballar al camp o per guerrejar, si calia. En realitat estic parlant d’una falç… Però com és això del volant, doncs?. Cal saber que de falç n’hi ha de diverses mides per a diferents feines i també hi ha el falçó o podall amb diverses variants.

Una de les característiques que té la falç és que habitualment el tall no és llis sinó dentat. Això vol dir que la forma de tallar és acompanyant l’eina del davant cap al darrera i la tija del que es vulgui tallar queda diguem-ne, “serrada”. I el volant? Doncs el volant és una eina cosina germana de la falç, i era habitualment força més gran. D’entrada, acostumava a dur un protector per la part del tall que al Pallars en deien ”emboç”. I vet aquí que la fulla del volant no era dentada com la falç sinó que era totalment esmolada i llisa i tallava els cereals d’un cop.

Quan estava plantejant-me escriure això, vaig adonar-me que alguna cosa no encaixava dins el meu cap. Un segon després vaig recordar el nostre himne, Els Segadors, i vaig veure que, en la lletra, quan es va escriure la tornada, hi ha una suposada errada que només es pot explicar de dues maneres. Segons comenta Jaume Ayats, director del Museu de la Música de Barcelona, investigador i autor del llibre “Els Segadors, de cançó eròtica a himne nacional” a qui vaig consultar, la tornada “no procedia de la cançó original sinó d’una recerca conscient que havia tingut lloc el 1889. El compositor Francesc Alió havia demanat a diversos joves de la Lliga de Catalunya que pensessin una tornada adequada”. Tot això, abans que Emili Guanyabéns el 1899 escrivís la resta de la lletra actual de l’himne. Potser d’aquí ve el desajust. Potser per desconeixement d’aquells joves, potser en interès per la millor rima…

Amb tots els respectes, no sé si veieu per on vaig però… quan cantem la tornada diem “Bon cop de falç…”  i és evident que no és el mateix “Bon cop de falç” que “Bon cop de volant, defensors de la terra…”. tot i que és el volant el que talla a cops i no la falç… A la que es considera la versió “antiga” de l’himne, no hi ha possibilitat d’equívoc ja que diu: “Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!” i no anomena peça, mai més ben dit.

De fet, el Diccionari català, valencià i balear, defineix el volant com “una falç més grossa que l’ordinària, i amb tall llis en lloc de dents”, el de l’Institut d’Estudis Catalans diu “Falç grossa sense dents”  i el de l’Enciclopèdia Catalana diu “Falç més grossa que l’ordinària i amb tall llis en lloc de dents”  així que…

A més, per acabar-ho d’arreglar, avui per avui… si algú us diu “he donat un cop de volant” no estaríeu pensant en tallar cap tipus de cereal o d’herba… segur! sinó en una maniobra sobtada feta amb el vostre vehicle…

Els dos volants que hi ha al museu, els dos amb el seu corresponent emboç, tenen una procedència coneguda. L’un, formava part del llegat d’Apel·les Mestres que es custodia al museu i que incorpora un garrot per lligar les garbes i l’altre va ser adquirit l’any 1940 a Sarroca de Bellera per Ramon Violant, i va ésser fet a Sort.

Des de l’aparició de les màquines segadores o segadores-recol·lectores aquesta eina que havia perdurat en la història de la humanitat, va desaparèixer ràpidament de les tasques agrícoles. I també va provocar la desaparició de molts llocs de treball. Ja se sap que els avenços tecnològics sovint generen retrocessos en la qualitat de vida de les persones. No s’hi ha d’estar en contra però sí s’haurien de preveure, mesurar i reparar les conseqüències negatives.

A veure si encara haurem d’acabar donant un cop de volant a la situació…!