Els caragirats

Si consultem al diccionari la definició de caragirat, veurem que la descripció és força breu, però entenedora. Vol dir: traïdor, renegat, fals, hipòcrita. Vaja, que aitals personatges, no queden ben parats, veritat? Doncs, en el Fons Amades del Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya n’hi ha uns quants. Ara bé, aquests formen part d’una afable col·lecció d’il·lustracions i, alhora, alguns dels quals trobem reproduïts de forma visual en diverses de les obres escrites pel folklorista, com ara: El Llibre segons el Poble (1938) o també, per exemple, Apunts d’Imatgeria (1938) on l’autor els esmenta en l’apartat que fa referència a “Cobertes i Papers de guardes” i, com en el diccionari, els descriu també amb poques paraules tot fent saber sobre els caragirats que: “Gaudiren de gran popularitat unes testes amb fesomies rares i extravagants que es podien mirar cap per amunt i cap per avall”

Dit això, poca cosa més escriu al respecte l’Amades que no sigui fer constar que, en alguns dels peus de les reproduccions que hi ha en els estudis del folklorista, els caragirats apareixen editats en: “Cobertes típiques de beceroles i d’altres llibres infantils populars de mitjan segle XIXè”

Clar que, en els documents efímers del Fons Amades trobem també altres mostres de la popularitat d’aquestes il·lustracions ja que entre els àlbums de cobertes de capses de llumins hi ha, precisament, unes simpàtiques sèries de caragirats.

Respecte de les capses de llumins amb il·lustracions, Joan Amades en el llibre pòstum El Quixot dels Ignorants (2005) explica que: “El descobriment dels llumins fosfòrics produí una revolució en els costums emprats per obtenir llum. Pel que fa a la seva implantació, primerament foren usats en els nuclis importants de població i els pobletans quan sentien parlar-ne, dubtaven de la veracitat de l’existència i creien que, de ser certa, era obra del diable i sentien aversió no solament a usar-los, sinó també a les persones que els empraven.

A Barcelona foren introduïdes, segons es diu, per un francès, l’any 1836, i aviat començaren a vendre’s en una tauleta ambulant establerta a la vora de la porta del Palau de la Generalitat, juntament amb raspalls, crema per al calçat i els correatges de militars. Els primers llumins eren de cartró i els venien en tires de cinc, al preu d’un quart. La gent els comprava només pel goig de veure la facilitat de produir llum solament rascant el llumí a la paret. Durant un temps fou un entreteniment divertit entre la mainada.

… Les cerilles, quan prengueren aquest aspecte, abandonaren les formes de cartró i teia i es col·locaren en capses de cartró per ser venudes i conservades. Aquestes capses adoptaren diferents formes i es féu motiu de competència entre els vells fabricants de llumins abans d’establir-se el monopoli de l’article. L’originalitat de les capses no es fixà únicament en la forma i la mida, sinó que tingué singular importància la decoració, en la qual cada fabricant s’esforçava a fer-la el més bonic possible així com interessant, fins al punt que arribà a concedir-se tanta importància a la qualitat del llumí com a la bellesa de les il·lustracions…

… Les primeres capses no tenien el caràcter artístic que més tard les distingí. Eren de fabricació ordinària, sense cap il·lustració amb un reclam o anunci vulgar del fabricant, impreses en tonalitats blaves…”

I és que, en resseguir el fil dels documents del Fons Amades, sovint ens trobem que són un apassionant pou de sorpreses com ara, els caragirats que, en contemplar-los, al rostre, ens dibuixen una rialla.