Els currutacos
Imagino que estarem d’acord que l’espècie humana necessita que allò que considera digne de ser festejat, de fer-hi festa, cal acompanyar-ho d’un bon àpat. Si no és així, no és prou festa, no és completa la celebració. I no cal oblidar-se de les postres, dels dolços. En un percentatge considerable, les festes assenyalades al nostre país són lligades a menjars dolços que s’elaboren.
D’àmbit local o més ampli, aquest és un patrimoni que també hauríem de recollir els museus d’etnologia, però dóna molts problemes de conservació. Fins no fa massa anys, la forma més habitual que es coneixia per conservar determinats dolços era comprar-ne i com a molt fer-ne una reproducció en guix, per exemple. O fer fotografies per deixar-ne constància. Qualsevol altra possibilitat de conservació estava condemnada al desastre ja que tard o d’hora el component orgànic dels aliments es degrada i acaba menjat pels corcs, o florit de fongs. Una altra, però costosa, opció era mantenir els aliments en una temperatura, humitat i estanquitat a prova de plagues. Complicat… força complicat…
D’exemples de dolços en festes assenyalades n’hi ha molts. Els més clàssics, ja els coneixeu, són els panellets per Tots Sants, el torrons i les neules per Nadal, els tortells de Reis i de Sant Antoni, les coques de llardons per Carnestoltes, la crema de Sant Josep, els bunyols de Quaresma, les mones de Pasqua, la coca de Sant Joan…tots ells molt vius encara en el calendari festiu a casa nostra. En altres ocasions festives també tenim oportunitat de gaudir de dolços. Per exemple, als batejos tot i que ja s’ha perdut força la tradició, hi ha els confits. Ja sabeu… “ tireu confits que són podrits, tireu avellanes que són torrades, si no en voleu tirar el nen es morirà! ” Això cantava la quitxalla en sortir els familiars per la porta de l’església després de la cerimònia…
Deixant de banda la inconscient crueltat infantil per arribar a obtenir algun confit de la família del nadó (en dèiem “peladilles”, abans…), pel que fa a dolços me’n deixo un expressament que serà el que avui us explicaré i que té un nom per llogar-hi cadires… Gairebé extingit o molt en perill d’extinció de les nostres contrades, per quaresma i coincidint amb el Diumenge de Rams hi tenim els currutacos. Sí, els currutacos, que tenen nom de qualsevol cosa menys de menjar dolç.
Així se’ls anomena a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú com a mínim. A Cervera i a Caldes de Montbui en deien ninots, a Palafrugell ninos, al Rosselló monjos o monges, a Manresa garlandes, a Duesaigües, al Camp de Tarragona, sisenyors, a Prats de Lluçanès, papus. Però no s’acaba aquí, eh? Al Vallès els anomenen figuretes i al Maresme, a Mataró, senyores i senyors. Aquesta varietat de noms l’he trobada ressenyada per Joan Amades i també per Ramon Violant i Simorra, però igualment en un article de Nicolau Guanyabens a la revista Valors de Mataró, de l’any 2005 i en l’article d’una coneguda pastisseria de Gelida en el programa de Festa Major de 2006.
Molt bé! però… finalment, què són els currutacos? Doncs són unes pastes fetes de farina, ous i sucre, que elaboren els pastissers i que s’emmarquen en una diada específica, el diumenge de Rams, guarnint les palmes i palmons que després es beneeixen. O, així era fins ben entrat el passat segle XX. Tenen formes molt diverses com figures humanes, animals, el sol, la lluna, galls, papallones… i habitualment es penjaven de les palmes i palmons. Un cop ben picades i beneïdes les palmes, arribava el torn dels nanos que ràpidament se’ls menjaven…
Al Museu Etnològic de Barcelona conservem una bona quantitat d’aquests currutacos, documentats i recollits per Joan Amades des de les primeries del segle XX. Això sí: van tenir l’encert de fer-ne reproduccions en guix… Però també en conservem de més moderns, comprats a Mataró, que van arribar per una donació al museu als anys 80. I aquests són de debò. Els anem controlant periòdicament i de moment no ens cal fer-ne cap reproducció, però cal estar amatent tot i que avui encara en fan. Ho hem comprovat i n’hem menjat.
I, ja entrats en el tema us vull donar la recepta per si us animeu a fer-ne pels vostres fillols o filloles si els porteu a beneir les palmes o palmons.
Vet aquí els ingredients:
- 400 g de farina
- 100 g de llard
- 250 g de sucre
- 5 cl de llet
- 2 ous
- Pell de mitja llimona ratllada
- Canyella en pols
I la preparació:
Treballeu el llard amb el sucre i a poc a poc aneu-hi afegint els ous, la ratlladura de llimona i la canyella fins fer una massa cremosa.
Afegiu-hi la farina i la llet i continueu-ho treballant fins aconseguir una pasta compacta però no dura.
Deixeu-la reposar 30 minuts.
Estireu-la amb el corró a un gruix d’1 cm.
Amb l’ajut de motlles retalleu trossos de la pasta de diferents formes i feu-hi un forat a un extrem de cada tros.
Poseu-los en safates amb un paper de forn per tal de que no se us enganxin, pinteu-los amb ou i enforneu-los a 180º uns 20 minuts, fins que s’assequin. I bon profit! Ah…! (No ho digueu a ningú però també se’n poden fer i menjar encara que no sigui Diumenge de Rams, eh?) I… els que tingueu problemes dentals, suqueu-los en un cafè amb llet per exemple, es masteguen millor…
I per acabar, una última cosa. Al segle XIX també se’n deia currutaco o petimetre, de la persona que es preocupava molt o massa de la moda i de com comportar-se i parlar davant dels altres. El que avui mateix a casa nostra en diríem un “pijo”, vaja.
