Els gegants i Joan Maragall
(en homenatge al gran poeta)

Els gegants de la Ciutat de Barcelona són de titularitat municipal i gestionats per la Coordinadora de Geganters de Barcelona,. Si més no aquest és el formulisme oficial. Ara bé, aquests gegants gaudeixen d’una altra titularitat més singular i que li arriba de la voluntat popular donant-li un valor afegit entranyable. Els gegants de la Ciutat de Barcelona són propietat de la mainada barcelonina.

Aquesta característica que no es repeteix en altres figures de la Ciutat té el seu origen en un suposat compromís, encara que verbal, adoptat per l’alcalde de la Ciutat, sense poder precisar quin, un any, també sense precisar, en que els gegants no van sortir i fou motiu de protesta i desengany sobretot per part dels barcelonins més menuts. El poeta Joan Maragall va posar-se al capdavant de la protesta i va demanar a l’Ajuntament que declarés els gegants propietat de la mainada barcelonina. L’acord fou unànime malgrat que el compromís només fos verbal.

En Aureli Capmany ens ho explica en el Calendari La Mainada de l’any 1922 :” … tant és així veritat, que us recordaré el cas succeït a les darreries del segle XIX. A causa d’un dels primers estats revolucionaris per què ha passat la ciutat i amb motiu d’un moviment de vaga obrerista, no es pogué celebrar la processó del Corpus i la quitxalleta barcelonina, si bé s’avingué a prescindir de la processó, no volgué conformar-se amb no veure ballar els gegants, i, no entenent-se de revolucions ni qüestions de cap mena, decidí fer mal averany de la dita: Dels pecats dels pares els fills en van geperuts. Si els pares no estaven d’acord i la ciutat es veia en un estat anormal, els fills, que per res hi havien intervingut, ni culpa hi tenien, no volgueren passar-se de veure ballar els gegants, i la plaça de Sant Jaume, a l’hora de costum, s’omplí de menuts ciutadans reclamant la presència dels seus gegantins amics. L’Alcalde, fent-se càrrec de que tenien tota la raó, disposà que els gegants sortissin a fer una ballada a la plaça, essent coronada per l’aplaudiment de tothom i, finit aquest acte de cortesia, es retiraren en espera de l’any vinent, confiats en que les coses estarien mes centrades.

Uns quants anys mes tard, aquest acte de l’autoritat ciutadana es resolgué en sentit invers. Amb l’excusa que l’Ajuntament havia acabat els diners i no podia despendre ni una malla per endreçar els gegants perquè sortissin, com era de consuetud, resultà que aquell any no n’hi hagué. Aquest fet revoltà petits i grans. i llavors fou quan el nostre gran poeta Don Joan Maragall aixecà bandera iniciant el projecte que els gegants fossin propietat de l’infantesa ciutadana, pagats i mantinguts per ella mateixa, per mai més l’Ajuntament de Barcelona no pogués repetir el mancament que aquell any havia fet amb els petits barcelonins. L’Ajuntament de Barcelona donà paraula que no es repetiria; però , per si de cas oblidés la promesa, sapigueu-ho petits, recordeu-vos del guiatge que us senyala el gran poeta…”

No hem pogut datar ni comprovar la veracitat del fet. Creiem però que Joan Maragall va deixar un rastre del succeït en el poema Corpus del seu Tríptic de l’any. La primera estrofa ens diu que “els gegants ara ballen com abans” el que ens fa intuir que en algun moment els gegants de la Ciutat no ballaven i el poeta ho va encriptar en aquest bell poema que reproduïm.

Els gegants, els gegants,
ara ballen, ara ballen;
els gegants, els gegants,
ara ballen com abans.

Llur alta mirada immòbil
ullprèn a tota la gent
que se’ls mira i els rodeja
sense fer cap pensament:
se’ls mira perquè són grans
i duen vestits llampants
i ballen cada moment…
Els gegants, els gegants,
són joves eternament.

En llur dansa encarcarada
hi ha riallera majestat;
flubiol i tamborino
escau bé an el llur posat;
raigs de ginesta olorosa
no els arriben ni a mig cos;
l’arruixada tremolosa
de papers de tots colors
cau damunt llurs testes reals,
que en resten glorioses i irisades.

Pro ells passen alts i serens,
balançant-se tot fent via
entre florida alegria…
I els aires ne resten plens.

La geganta i el gegant,
ara ballen, ara ballen,
la geganta i el gegant,
ara ballen, i sempre ballaran.