Els pessebres de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona
Aquest any no hi ha pessebre a la Plaça de Sant Jaume. Aquest fet excepcional ens permet fer una aturada i pensar sobre què ha significat el pessebre de Barcelona aquests darrers anys. Precisament fa deu anys que l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) és l’encarregat d’organitzar la instal.lació del pessebre de Sant Jaume. Anys enrere se n’havia ocupat el Departament de parcs i jardins. Què ens ha aportat el pessebre de la Plaça de Sant Jaume?
No podem oblidar que el pessebre, com qualsevol altra manifestació cultural està en constant evolució. No hi ha hagut mai una única forma de fer el pessebre, ni tampoc una única intencionalitat al voltant d’aquesta tradició. Els primers pessebres es van fer en monestirs i convents i eren estrictament devocionals, més endavant les cases riques van adoptar el costum i en molts casos eren una forma d’ostentació ja que encomanaven figures als millors escultors, quan el pessebre va passar a les cases populars era una manera de representar-se al voltant del Misteri i els pessebres que es fan a les associacions són una mostra de delicada artesania.
El fenomen de posar els pessebres a l’espai públic és força recent en comparació a la llarga història del pessebrisme. En un primer moment era una manera de fer present el Nadal enmig d’una societat marcadament catòlica. Actualment el pessebre a la plaça pública no pot tenir el mateix sentit i ha d’incorporar elements que facin dialogar la ciutadania al voltant de la tradició.
Els pessebres que s’han instal·lat aquests darrers anys a la Plaça de Sant Jaume són una proposta per representar el relat del Naixement de Jesús amb criteris artístics i no només artesans com serien els pessebres que estem acostumats a fer a casa o a les exposicions. Probablement el fet que ha estat més representat al llarg de la història de les arts és el naixement de Jesús, i en cada una de les obres artístiques podem descobrir-hi una intencionalitat que va més enllà de la mera representació del Naixement.
A la Plaça de Sant Jaume hem vist pessebres que interpel·len el públic, que permeten un diàleg entre l’obra i l’espectador. La barrera entre espectador i obra ha quedat diluïda en molts dels anys, i d’aquesta manera el pessebre s’acabava de completar amb la mirada de l’espectador. De fet el pessebre de casa sempre ha permès aquesta interacció i aquest diàleg amb els espectadors. Els pessebres de Sant Jaume, a més, han propiciat un diàleg amb la vida ja que han parlat de la ciutat de la seva gent de les seves preocupacions, dels seus records.
Sembla, però, que haguem incorporat una nova tradició al costumari, la de criticar el pessebre de la Plaça Sant Jaume, sigui com sigui. És veritat que les propostes de l’ICUB d’aquests anys no són gens convencionals, però també és cert que amb aquesta nova manera de mirar el pessebre, el pessebrisme ha evolucionat. Aquests pessebres ens han dit que hi ha moltes maneres possibles d’imaginar-se el relat del Nadal, i que totes elles són pessebres de ple dret. Darrerament hem observat com en el pessebrisme casolà o en el pessebrisme clàssic de les associacions comença a haver-hi propostes que s’aparten del pessebre ortodox. Això és bo. La cultura popular i tradicional també ha d’evolucionar.
Les avantguardes artístiques mai han estat ben rebudes ja que d’alguna manera trenquen amb la cultura hegemònica, només cal donar una mirada a la història de l’art per comprendre això. No hi ha cap obligació que una obra d’art agradi a tothom. Si es posés un pessebre convencional amb figures d’Olot, tampoc agradaria a tothom. L’espai comú, per ser un espai compartit, té la possibilitat de fomentar el diàleg i la reflexió entre la diversitat de persones que s’hi mouen. El debat, el diàleg, la confrontació de punts de vista ens ajuden a avançar com a societat. Els pessebres de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona han tingut aquest paper durant els darrers anys.
Enric Benavent Vallès
