Els romanços

La frase feta: Estar carregat de romanços (que significa pensar en coses de poca importància) pren, en les calaixeres del fons Arxiu Joan Amades de la Direcció General de Cultura Popular,  Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, tota una altra dimensió, ja que, se’n conserven, degudament catalogats, 4.119 exemplars.

I, dit això, afegir que el folklorista, sempre que li va ser possible va anar divulgant els romanços a través de llibres com, per exemple, en el capítol que els dedica  en: Apunts d’Imatgeria, La Neotípia, 1938 on diu: “El romanç és la narració episòdica d’un fet real o fantàstic, més o menys exagerat per la fantasia, dictada en forma cantable o senzillament narrativa. El romanç és encapçalat amb uns gravats al·lusius al text i de gran força suggestiva per a la gent senzilla a qui el romanç anava dirigit. El seu origen, segons ens indica el seu propi títol, és la narració, en llengua vulgar i a l’abast del poble, de les velles llegendes cavalleresques, les vides herois i els fets epopèics que més han sobresortit en la història popular i que més podien colpir la senzilla imaginació del poble. D’aquest punt inicial sota el punt de vista del contingut dels romanços se n’ha derivat tota una munió de temes que han constituït la literatura escrita del nostre poble i que ha estat per espai d’alguns segles el seu únic pa espiritual i ajudava a la formació del seu intel·lecte per mitjà de l’escrit, constituint, al costat de la literatura oral fecundament riquíssima en tots els seus aspectes, els únics mitjans de coneixements del nostre poble humil”.

En altres estudis, Joan Amades parla  també sobre els romanços que, per cert, són díptics de paper imprès a quatre pàgines en format Din A4 i, ho fa, bé ja sigui divulgant  les imatges que hi apareixen com, per exemple en: El llibre segons el Poble, La Neotípia, 1938,  o bé analitzant el contingut literari del text. Com ara en: Els cent millors romanços catalans, publicat per l’Editorial Selecta a Barcelona l’any 1955 on, en el pròleg, l’autor estableix en termes generals tres categories de romanços. Un primer grup, format pel seu origen joglaresc i que tingué florida vers el s. XVI. Un segon que anomena recitatiu, dictat per plomes hàbils esdevenint l’edat d’or del gènere  i, un darrer, que descriu com a pobre i decadent, el qual el componen els romanços de cec fins arribar a inicis del s. XX.

Pel que fa als temes que s’hi tracten, Amades els classifica en: Fets d’armes, esdeveniments polítics, desgràcies i calamitats, qualitats o defectes dels governants i, altres menes de noves, sovint explicades totes elles en vers. A tall de mostra, en el romanç: Relació Nova i molt curiosa de la vida dels pastors, el folklorista en el llibre en fa una breu descripció i en reprodueix uns versets tot dient: “Entre els pastors dels Pirineus marítims i centrals d’ambdós vessants fou molt popular una relació de la vida dels pastors força graciosa i intensament llarga que recitaven mig salmejadament com un gest de gentilesa envers els qui els pujaven a veure als cims on pasturaven i també durant la festa familiars i íntima del retorn a la llar després d’una llarga temporada d’exili passada lluny de casa seguint les conveniències de la pastura i dels ramats. En reproduïm un fragment:

Alguns han dit que els pastors tenen la vida penosa;
més jo dic que és més gustosa que la vida dels senyors.
perquè, si bé és veritat que pateix molt lo pastor en l’hivern;
més en çò ja hi està acostumat.

I més que lo pastoret del fred se’n burla i se’n riu;
abrigat amb la samarra tot temps per ell és estiu.