Els sants
Cada dia és la festivitat de diversos sants i santes i molts portem el nom d’algun d’aquests sants, que són, més a prop que lluny, presents a la nostra vida quotidiana.
Però, de qui parlem quan parlem de sants?
Els màrtirs, cristians que havien lliurat la seva vida en defensa de la fe, van ser considerats els primers sants. Posteriorment, en acabar-se les persecucions promogudes per les autoritats imperials romanes, van ser considerats dignes de santedat els ascetes i altres personatges de vida virtuosa, amb la denominació de ‘confessors’; les dones eren designades com a ‘verges’ o, en cas d’haver estat casades, com a ‘vídues’. Aquest costum va arribar a l’edat mitjana. Fins aleshores, les diòcesis i els monestirs promovien els més destacats prelats o els seus fundadors cap a la veneració pública. Era la devoció popular la que indicava qui era santa o sant per la forma com se’l tenia en compte en les oracions. A partir del segle XII, el papa de Roma va agafant protagonisme en la designació de sants fins a tenir l’exclusivitat en aquest procés. Des de la institució de la Congregació dels Ritus, establerta el 1588 per Sixte V, fins a la definició de la normativa de 1983 de Joan Pau II, i en mans de la ‘Sacra Congregació de les Causes dels Sants’, es van anar establint els procediments concrets per confirmar els processos de beatificació i canonització.
El procés ha quedat definit, a grans trets, de la manera següent: quan un membre difunt de l’església se suposava digne de ser considerat sant o santa, a instància de la diòcesi a la qual pertanyia, entra en una causa que consta de tres grans fases. El primer pas indica que la Congregació del Ritus o de les Causes dels Sants, i el mateix Papa, estan segurs de la dignitat del Servent de Déu i el nomenen Venerable. L’expedient pot seguir amb el procés de beatificació pel qual cal comprovar la intercessió del servent de Déu en un miracle (que no és necessari en el cas d’haver mort en martiri). En aquest cas es reconeix la possibilitat de la veneració pública de la persona, que passa a ser reconeguda com a beat o beata, circumscrita a la seva diòcesi. Finalment, superades unes intenses investigacions i, generalment, força temps, s’arriba a la canonització, per a la qual cosa s’ha de constatar l’autenticitat d’un altre miracle; aleshores ja pot ser considerat sant o santa i objecte de culte universal.
És en aquest punt que arrenca una devoció acollida pels cristians i que ha estat transformada en el decurs dels segles. Aquest procés és definit amb precisió per Joan Soler a la seva Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, quan aclareix que: “Es passa de pregar Déu ‘per ells’, a pregar Déu ‘a través d’ells’ i a pregar-los ‘a ells’”.
L’estudi de les biografies dels sants té, fins i tot, una paraula pròpia: l’hagiografia. I, des d’un punt de vista panoràmic de l’hagiografia, en el context territorial català, podem distingir diversos tipus de sants: els històrics, els tradicionals, els postridentins i, fins i tot, els falsament atribuïts. Ben aviat els coneixerem…