Els Sants històrics catalans
Els sants històrics catalans són aquells dels quals, de forma indubtable, és té la certesa de la seva existència real i física a Catalunya segons referències documentals. En aquest sentit, s’agrupen per la seva condició: màrtirs, bisbes, fundadors, destacats membres d’ordes religiosos.
S’interpreta que ha estat santa o sant històric català aquell que ha nascut, viscut (exercit la seva vida religiosa) o mort a Catalunya. És a dir, catalanitat de naixement, d’adopció o de defunció. Igualment, es pot considerar que s’atorga la catalanitat quan el lloc, la localitat o la ciutat dels esdeveniments biogràfics hagin succeït dins de la divisió eclesiàstica diocesana catalana en algun moment històric, o que haguessin estat sants amb una forta relació amb l’Església catalana.
Alguns dels sants històrics ho són per ‘aclamació popular’ i no oficialment. De fet, tret dels màrtirs, la majoria dels de l’antiguitat tardana i dels primers segles de l’edat mitjana responen a una canonització popular promoguda per la seva comunitat, generalment la diòcesi, i acceptada posteriorment per l’Església.
També caldria tenir com a sants aquells que van morir en època medieval i que oficialment només se’ls considera beats. De fet, era habitual utilitzar el mot “beat” com a equivalent a “sant” i alguns documents de la religiositat popular catalana, com alguns goigs que els són dedicats, els admeten entre els sants.
Pel fet d’haver estat persones “de carn i ossos”, les seves relíquies formen part de la certesa del fenomen en contraposició d’altres tipologies de sants sorgits de l’imaginari col·lectiu.
Els primers sants històrics catalans que coneixem són el bisbe Fruitós i els seus diaques Auguri i Eulogi, que van ser martiritzats el 21 de gener de l’any 259 a l’amfiteatre de Tarragona. Sant Feliu i sant Cugat, màrtirs, són els dos altres màrtirs del principi del segle IV que constaten evidències materials indirectes com són els originalment martyriums de la basílica de Sant Feliu de Girona o el monestir de Sant Cugat del Vallès. Del mateix segle IV, però ja després de les persecucions de cristians per part de les autoritats imperials romanes, trobem sant Pacià, bisbe de Barcelona.
Durant la resta de segles de l’antiguitat tardana, fins a la invasió sarraïna, apareixen noms de prelats de diferents diòcesis catalanes que, en el seu moment, s’haurien considerat sants. Posteriorment, els seus noms haurien anat desapareixent dels santorals o haurien restat en la veneració més local. D’aquesta època només s’ha mantingut sant Just Urgell, primer bisbe conegut del seu territori episcopal.
De l’edat mitjana es poden destacar diversos prelats de les diòcesis catalanes que van merèixer la canonització popular posteriorment acceptada universalment: sant Ermengol i sant Ot d’Urgell, sant Oleguer de Barcelona i Tarragona, sant Ramon de Roda d’Isàvena o sant Bernat Calbó de Vic. Aquest darrer és considerat el darrer sant català per “aclamació” immediata després de morir, malgrat que no fou considerat oficialment sant fins 467anys després.
D’aquesta època també trobem aquells sants que van estar vinculats de forma molt directa amb els ordes religiosos: el dominicà sant Ramon de Penyafort, dels dominics; sant Pere Nolasc, fundador de l’orde de la Mercè, o santa Maria de Cervelló, fundadora de la branca femenina d’aquest mateix orde, o sant Pere Ermengol.
Ens els segles XVIII i XIX es recupera la figura dels sants màrtirs com Francesc Gil de Frederic, Pere Màrtirs Sans o Pere Almató. Es tracta de religiosos dominics que van morir mentre evangelitzaven els territoris asiàtics.
Dels sants del segle XIX, canonitzats al segle següent, destaca la figura de sant Antoni Maria Claret, arquebisbe de Santiago de Cuba, i fundador dels claretians. Al seu voltant, amb connexions directes o indirectes amb Claret es compten altres fundadors de congregacions com santa Joaquima de Vedruna, sant Francesc Coll o santa Carme Sallés, entre d’altres. Durant el segle XX i principis del XXI, han estat 16 les canonitzacions de sants i santes de Catalunya.
