Els Sants tradicionals catalans
Els sants tradicionals formen part de l’àmbit català per raons ben diverses. La tradició popular, en allò que es refereix a la religiositat, ha establert conscientment una veritat perdurable a partir de creences i conceptes generats per l’imaginari col·lectiu. Aquesta veritat s’ha consolidat amb el pas del temps a causa de la seva repetició i transmissió. És a dir, allò que per uns va ser concebut, per a una altra generació va passar a ser probable, per a la següent va esdevenir certesa i, per a una posterior, restà immutable. Aquest procés, propi del fet cultural, ha impregnat la cosmologia dels sants.
Són considerats santes i sants tradicionals aquelles i aquells que han rebut devoció especial, es podria dir que singular. A vegades, ho han fet prescindint de l’autenticitat de les seves biografies. S’ha constatat que alguns d’aquests sants són doblaments d’altres, amb fonament, històric, als quals s’ha adoptat els elements vitals i, fins i tot, els fets relacionats amb el seu martiri i mort. Per la seva rellevància simbòlica al nostre país, fins i tot se’ls ha volgut atribuir un origen català o s’ha considerat que, temporalment, Catalunya havia estat la seva pàtria.
En aquests casos, les relíquies assumien un paper fonamental ja que van esdevenir l’única constància física d’alguns sants, fins i tot d’aquells que havien estat producte de la tradició i imaginari populars. La presència de les restes i, naturalment, de la devoció sorgida al seu voltant van adquirir una paper fonamental en la cohesió social. Ho van fer quan els sants van esdevenir titulars parroquials o patrons de pobles o ciutats. Aleshores se’ls va declarar intercessors preferents davant Déu als quals la feligresia adreçava les seves oracions. Així, els patrons celestials van entrar a formar part de la realitat social de la comunitat per esdevenir símbols d’identitat. Un exemple el trobem amb la presència de santa Eulàlia que es va fer present a la Guerra de Successió en diferents formats, ja fos en penó o bandera, o donant nom a un regiment.
Hi ha exemples arreu de la nostra geografia: santa Eulàlia a Barcelona, sant Narcís a Girona, santa Tecla a Tarragona, sant Llucià i sant Marcià a Vic… És curiós com tenint sants propis, d’indubtable origen català, les ciutats (les seves catedral, especialment, com a autoritats eclesiàstiques) van preferir sants més exòtics, amb orígens llunyans, però amb vides que emocionaven els fidels.
La presència de molts d’aquests sants segueix tan forta com segles enrere. Algunes festes majors d’importants poblacions catalanes els tenen com a eix central i com a motiu de celebració col·lectiva. És més, encara hi prenen destacat protagonisme les relíquies quan es treuen en processó. I ocasionalment, l’àliga del bestiari festiu que representa la ciutat s’inclina davant aquella insígnia.