En Carlos i la Vivi ja ho entenen
Retrobar-te amb les amistats és sempre un plaer. I aquests de les Festes de la Mercè he tingut la oportunitat de tronar a veure a uns bons amics de l’altra banda de l’Atlàntic.
En Carlos i la Vivi són un matrimoni colombià que estudià a Barcelona durant els anys 80. Les circumstàncies de la vida van fer que entre les famílies naixés una amistat que s’ha perllongat durant tots aquests anys i, si bé a partir que van retronar al seu país el contacte directe va ser quasi nul, les retrobades periòdiques esdevenen meravelloses: les bones noves, els records del que ja no hi són…
En Carlos i la Vivi anomenen els de casa meva com la seva família catalana. Ells coneixen bé les nostres tradicions i la nostra llengua, saben de la nostra idiosincràsia, que tenim castells, i gegants, i la sardana, i que a Catalunya s’han prohibit els toros. El seu primer fill es diu Joan Guillem (no Juan Guillermo). “És que lo facturamos aquí”, diuen.
Quan venen al vell continent (molt menys sovint del que voldrien), aprofiten el viatge per anar a algunes ciutats europees que van ser claus en la seva joventut inquieta i entusiasta. Malgrat els problemes que tenen per aconseguir els visats per part de la cada vegada menys “Madre Pàtria”, són visites obligades Madrid (on hi tenen una filla estudiant), París i, és clar, Barcelona, la capital de la seva segona pàtria, segons diuen ells.
Eren precisament a París quan es van assabentar de la manifestació del 11s2012. Quan van arribar a Barcelona ens van preguntar què havia passat. El seu record era que el fet català convivia de manera absolutament normal amb la resta de cultures de la pell de brau. Els va sorprendre molt. Aquells anys 80 eren altres temps: democràcia recentment estrenada, declaracions de bona voluntat i comprensió per totes les parts, bonança econòmica…
No entenien perquè 30 anys més tard, un milió i mig de persones sortien al carrer per demanar que la seva nació esdevingués un nou estat d’Europa. Només va caldre endinsar-nos una miqueta en la paraula economia. Només esmentant el dèficit fiscal i els peatges ho van entendre immediatament. Tant sols explicant alguns torts comparatius patits per la llengua, la cultura i les tradicions catalanes en van tenir prou. Fins i tot van trobar algun paral·lelisme amb el tracte rebut pels països sud-americans per part de l’estat espanyol al llarg dels darrers segles.
Ara, en Carlos i la Vivi ja han tornat a Colòmbia. Però ara, en Carlos i la Vivi ja ho entenen, ja saben què passa en aquest petit racó del mediterrani on una cinquena part de la població s’ha posat d’acord cívicament i pacífica per sortir al carrer a demanar un dret fonamental com és el de decidir el seu futur col·lectiu. I ara, a en Carlos i la Viviana els serà molt fàcil explicar-ho als seus fills i als seus amics, que també ho entendran, segur. No és difícil d’entendre. Però per poder entendre quelcom, se n’ha de voler.
Ja ho diu el savi refranyer: no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar.
