Estereofonia sardanista
Enguany, el Foment de la Sardana de Banyoles m’ha convidat a dirigir el SOMNI ESTEREOFÒNIC. Per aquells que no siguin sardanistes i pels que tot i ser-ho, no siguin assidus de la Festa Major de la Sardana de Sant Martirià, els explicaré que és tradició, des de fa ja molts anys, que la darrera peça de la sessió de diumenge a la Plaça banyolina, sigui la sardana “Somni”, del venerat mestre Manuel Saderra i Puigferrer, interpretada conjuntament per les quatre cobles actuants: enguany La Principal de la Bisbal, La Selvatana, la Ciutat de Girona i la Mil·lenària.
És al final de la competició de cobles, l’anomenat CoCo de Cobles Grans (la de cobles joves se celebra el dissabte a la tarda). Durant tota la tarda se succeeixen les intervencions de les quatre formacions interpretant diferents tipus de sardanes segons les rondes corresponents; el públic vota i al final, el recompte entrona la guanyadora. Cadascuna de les cobles està situada a un cantó de la plaça, de manera que el seguiment complet de la festa t’endinsa en una espècie de cavallets sardanistes realment espectaculars i captivadors.
Al final, com deia, s’interpreta de conjunt la sardana “Somni”, amb la peculiaritat que les cobles resten al seu lloc i van interpretant una tirada cadascuna de manera que totes fan un curt i un llarg. El carrusel accelera la seva marxa. L’únic contrapunt de la sardana és, finalment, interpretat per totes a l’hora, fent-se necessària la presència d’una batuta al mig de la plaça, que privilegiadament escolta, veu i intenta conduir la interpretació que li arriba dels quatre cantons amb la llum de les bengales que aguanten els dansaires i assistents i sota la llum d’un focus que el fa visible per les cobles en tot moment. L’anècdota d’enguany és que una apagada general a la plaça feu que fos solament la llum de les bengales la que il·luminés al director i que el fet que s’anessin consumint produís una situació que podríem anomenar com a estereofonia a contra-rellotge. Una anècdota divertida. Afortunadament tot va acabar bé.
Personalment, poder participar artísticament en la Festa de Sant Martirià és un veritable honor. Recordo fa molts anys quan, jo petit, el pare tancava la impremta familiar i jo feia festa d’escola per anar, en dilluns laborable, al concert de Banyoles. Com hi vaig conèixer tants músics, tantes obres, tanta vida… Recordo també els anys que vaig assistir-hi com a periodista, com a corresponsal de Ràdio 4, les entrevistes, les transmissions… Recordo les xerrades a la Plaça amb el mestre Puigferrer i amb tants d’altres… I també quan hi vaig dirigir per primer cop, el 26 d’octubre de 1992, quan la mort sobtada del mestre i amic Josep M. Bernat va provocar l’estrena de la seva obra pòstuma “Un dia a la Noguera”, encara al Teatre Mercantil, amb les cobles Montgrins i Selvatana i amb la complicitat incondicional dels amics del Foment banyolí.
I la Festa de Sant Martirià sobreviu encara. No mancada de dificultats però amb la tenacitat i el treball dels seus promotors no falta mai a la cita tardoral. Una festa més que centenària. Una il·lusió perpetuada. Un homenatge perenne i una passió incondicional per la sardana, per la dansa nacional de Catalunya. A Banyoles ho tenen clar i ens ho han demostrat abastament. A veure si Sant Martirià ens il·lumina a tots plegats. Encara que sigui amb bengales.
