Être à la page

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Em costa d’entendre aquesta dèria de continuar anomenant a tot allò relacionat amb la informàtica com a: “Noves Tecnologies”.  Francament, no ho entenc, perquè els  avenços puntuals que es fan en aquest sector, qualsevol innovació (per modesta que sigui) vinculada amb els ordinadors… Catacrac! Al damunt porta la crosta de: “Noves Tecnologies”.

Fem riure! No ho comprenc i tampoc m’entra pel tupí! Potser que rebategem el terme, no? Ja que, la veritat, arriba un moment que parlar, per exemple, de les pantalletes tàctils, ja no resulta ser cap novetat, eh? Què passa, que avui en comptes de “X” polsades les fan de “XX” o que, en comptes de pesar “Y” pesa “Z”? Doncs, ah molt bé. Felicitats! Però, diguem que en essència només parlem d’un altre model aparegut en el mercat eh, res més?

En conclusió, que una cosa és estar a l’avantguarda, (a la pagè) que dèiem els de la meva joventut (per la influència que llavors rebíem de “la France”) i, l’altra, embolicar-ho en l’actualitat “tot” amb el farcellet de les: “Noves Tecnologies”. Perquè, ben mirat, no seria millor parlar de progressos, canvis,  varietats, transformacions i… para de comptar! Veritat o no?

Reconduint la xerrameca i relacionant-ho amb tot això d’incorporar en la vida quotidiana les eines del progrés, l’any anterior, pel Concert de Sta. Cecília, al poble, el director de l’Orquestra Simfònica Municipal va recolzar damunt del faristol una pantalla d’aquestes que anomenen “tablets”. Caram noi, això sí que és estar a la page! Amb l’invent aquest, als que porten la batuta, se’ls acabat girar fulls de paper com a desesperats. I, en els “bolos” a l’aire lliure, per les ventades ja no serà necessari haver d’aguantar les partitures amb un parell d’agulles d’estendre roba (que tot sigui dit, són d’un “cutre”, però d’una efectivitat… bestial!). Ah, com també en el supòsit que plovisquegi, la tinta dels pentagrames no es veurà afectada per l’impacte de quatre gotes d’aigua mal comptades sobre la pantalla. Quina meravella, no, pensareu? Doncs ja cal que abans sigueu previsors, perquè el director no va pensar de carregar la bateria de l’aparell i es va quedar a mig concert amb la batuta entre cames! Sort, però, que a la maleta portava les partitures de paper de tota la vida!

Una abraçada ben forta… i fins a la propera!