Excursió llegendària pel Pla de Barcelona
Fou un recull publicat pel folklorista Joan Amades l’any 1935 com a volum XXXIII de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars, el qual, més endavant, reeditaria l’Associació Cultural Joan Amades amb edicions El Mèdol de Tarragona en versió facsímil i amb una introducció realitzada per Elisabet Pedrosa on explica que: “Quan em van arribar les històries curtes, màgiques i llegendàries de Joan Amades a les mans vaig imaginar-me’l com l’avi de tots els néts, farcint l’imaginari dels curiosos. He descobert una ciutat que, malgrat l’actualitat moderna i cosmopolita, mostra en els seus fonaments una poètica popular.”
En relació a les llegendes agrupades en el llibre hi ha les següents que fan referència a l’església de Sant Martí Vell on s’exposa que: “Quan sant Martí era soldat vingué a Barcelona un any de terribles gelades. Demanà posada en una casa que hi havia en terme d’aquest vell poble. Feren conversa amb l’amo, el qual es dolgué que les gelades primerenques mataven l’esplet de les plantes i arruïnaven la pagesia. El sant, agraït de l’hospitalitat rebuda, prometé al pagès que després de les primeres fredorades faria uns quants dies de bonança perquè les plants prenguessin més ufana i poguessin resistir millor els segons freds, i així fou sempre. Aquest millorament de la temperatura és conegut per estiuet de Sant Martí.
Una altra tradició conta que un any de fred terrible, quan el sant encara era soldat, passava pel paratge on avui s’alça l’església, que aleshores era un bosc molt espès, i se li aparegué un captaire que li digué que es moria de fred. El sant partí la seva capa amb l’espasa i li’n donà mitja. El captaire era el diable, que el volia fer afluixar de roba perquè el fred el matés. Nostre Senyor volgué protegir el sant i féu abonançar la temperatura, que sempre més ha sigut igual per recordar aquell moment de l’any. En el lloc on hi havia la casa del pagès, segons una versió, i en el bosc on es trobaren el sant i el diable, segons l’altra, es va alçar l’actual església dedicada a sant Martí. En el timpà de la porta hi ha una representació del sant partint-se la capa amb el diable.
La tradició afegeix que dos pagesos d’aquells verals van ajudar el sant a combatre el diable. Sant Martí volgué recompensar-los i els concedí el do de poder obtenir tot el que desitgessin i que el que un demanés l’altre ho obtingués doblat. L’enveja es va apoderar dels dos afavorits i cap no volia ésser el primer a demanar, per poder obtenir el doble del que demanés l’altre i superar-lo en profit. Es van passar anys sense demanar res odiant-se l’un a l’altre per no ésser cap d’ells el primer a fer ús del do. Quan ja eren vells i a punt de la mort un d’ells demanà perdre un ull i l’altre a l’instant els perdé tots dos. Aquesta universal tradició, que el nostre poble situa a casa nostra, ha donat lloc al refrany conegut en moltes llengües. Treure’s un ull perquè un altre resti cec.”
