Exemple a seguir
Hoooooooooola, bona hora a tothom!
Direu que repapiejo, que… l’arenga d’avui ja us la vaig engaltar (en el Fes ta Festa núm. 1886) però nois, noies, crec necessari insistir-hi pel bé seriós de la humanitat! Sí, amics… sí, amigues… Potser pensareu que: “No n’hi ha per tant, no n’hi ha per tant …” però… crec, que estic en l’obligació d’anar sense embuts i de dir alguna altra cosa “avui” que encara hi som a temps.
Ja ho tenim això la gent gran, quan ens obsessionem en un tema… ens fem pesadets i semblem “lloros de repetició” que no paren de burxar tota l’estona amb el mateix. I, insistiré; pareu si us plau atenció perquè, això dels mòbils, és per tornar-se micos i… curts de vista i… mil coses més! Anem, anem fent…
L’altre dia, amb la Montserrat, marxàrem de bracet a fer la revisió dels ulls a l’oftalmòleg a Barcelona (ho fem plegats, un cop l’any) i, com a transport, agafàrem per arribar i tornar de la consulta el cotxe de línia i, el metro. Dimonis! Tothom, mentre es desplaça, ara va potinejant mòbils! Gairebé érem els únics que no teníem els dits ocupats amb aparells d’aqueta mena. Qui ens ha vist i qui ens veu a tots plegats! Fins no fa gaire encara et trobaves algú que com a molt portava al damunt un totxo de llibre, un diari de paper, una revista groga… però, ara? no veus altra cosa que gent i més gent bellugant els dits damunt de les capsetes de plàstics. Ja li vaig deixar clar a la metgessa dels ulls; “Doctora, amb el jovent que puja amorrat a totes hores al mòbil no se us acabarà la feina… d’aquí dos dies, el personal no hi veurà un ruc a quatre passes! Es ficà a riure. Jo, perquè ja he fet tard però, si ara m’hagués de guanyar de nou el jornal, em dedicaria a fabricar ulleres com un ximple! Veuríeu el lluent que aniria!
Pel que fa al menjar, aquell dia amb la senyora anàrem a un restaurant de l’estació d’autobusos. A la taula del costat hi havia un grup de 6 persones. De les butxaques es tragueren els mòbils i, per sorpresa, els deixaren al mig de les tovalles. Feren una juguesca, el primer que l’agafés, pagaria el dinar de la resta. Formidable!
Una abraçada ben forta… i fins a la propera!
