Fabulari Amades

És un recull pòstum del folklorista dedicat a la mitologia popular que, l’any 1995, l’Associació Cultural Joan Amades publicava amb l’editorial El Mèdol de Tarragona com a volum primer de la Biblioteca Joan Amades. Llegat Consol Mallofré. L’edició va anar a cura d’en Jan Grau Martí amb il·lustracions d’Albert Macaya i, en la introducció, exposa que: “El nom reuneix dos significats que són molt adequats a tots els éssers de l’imaginari que conté. La base del nom ve del mot –fabulós-, sinònim de fantàstic, imaginari, llegendari, mitològic… –Fabulós- deriva de  –faula-, que, entre d’altres significats, vol dir: <narració de fets meravellosos>. Per una altra banda, partim del mot –bestiari-, que ve de -bèstia- i es refereix a <un tractat de les bèsties; amb descripcions al·legòriques o moralitzadores de les bèsties o llurs costums, que s’escriviren a l’edat mitjana>. Així doncs, si apliquem el mateix criteri a la paraula –fabulós-, ens surt –fabulari- i, per tant, seguint amb el mateix joc, el podríem definir com <un tractat d’éssers fabulosos i els seus costums>, i per què no, <amb descripcions al·legòriques o moralitzadores>, encara que en aquest cas no fos escrit a l’edat mitjana”.

Sigui com sigui, apropar la descripció Dona d’aigua on s’explica que: “La goja, aloja, o dona d’aigua, i en alguns indrets anomenada també encantada, és un ésser femení de bellesa meravellosa, que encarna el sentit de l’aigua. Viu dins mateix de l’aigua o en coves pròximes a rius, fonts i llacs. El mortal que arriba a veure-la, inevitablement queda seduït per la seva hermosura. Se les considera filles de la mateixa aigua i les seves accions són positives. Les dones d’aigua porten prosperitat als llocs on habiten i per això hi ha indrets on se les anomena bones dones.

Passen moltes hores en les arbredes pròximes a rius i estanys, on ballen al so d’harmoniosos instruments. Es banyen sovint a les aigües d’estanys o gorgs i, en acabar, passen molta estona pentinant-se la llarga cabellera. També juguen entre elles empaitant-se. Viuen en coves on hi ha palaus immensos. Les nits de fosca surt de dins de l’aigua una resplendor molt brillant, i s’hi sent el soroll propi d’un gran festí i d’una plàcida orgia.

No volen tractes amb els mortals, però tampoc els perjudiquen en res. Si algú vol anar a viure amb elles, l’admeten amb molt de gust, sobretot si són homes, però s’han de fer el càrrec que no tornaran mai més.

Una llegenda molt estesa parla de l’enamorament entre una dona d’aigua i un cavaller. Es van casar i ella va anar a viure amb els humans, però li va imposar al seu marit la condició que mai li podria dir dona d’aigua. Van viure molt temps feliços i van tenir fills. Un dia que el marit era de viatge, ella va manar als mossos que tallessin el blat, tot i estar encara mig verd. Quan l’home va arribar es va enfurismar i va dir-li: <Vés, que ja no hauries de ser una dona d’aigua> La dona en sentir això, va desaparèixer de cop. L’endemà va arribar una tempesta que va arrasar els camps i llavors el marit va saber que la seva dona havia fet el millor, perquè encara que es perdés el gra se salvava la palla.”