Focs al Canigó

Diuen i expliquen que els versos del poema èpic Canigó de Jacint Verdaguer van ser la font d’inspiració que impulsaren Francesc Pujade, d’Arles de Tec, a fer un foc al cim del Canigó la nit de Sant Joan del 1955. La iniciativa va tenir continuïtat i va esdevenir l’embrió necessari per tal que el 1963 aquell foc baixés del cim per encendre les fogueres del Rosselló i el Vallespir, fent néixer la Flama del Canigó.

En considerar la Flama del Canigó s’ha tingut una certa tendència a observar-la com un fet aïllat en si mateix, sense contextualitzar-la dins uns paràmetres històrics, i socials que van motivar els seu naixement i la posterior expansió. Per exemple s’ha obviat la Romeria dels Cims que presenta analogies en el fet i les formes i comparteix protagonistes i fins i tot dona explicació a la relació personal entre els Catalans del Nord i els del Principat i que podem considerar, amb més o menys mesura, els pares de la flama del Canigó. O també la intenció i iniciatives diverses que des de finals del segle XIX per donar a les fogueres de sant Joan nous continguts de caire identitari, com per exemple el Focs Patriòtics del 1906 i 1907 i que a l’altre cantó dels Pirineus trobarà terra assaonada en la persona del bisbe d’Elna-Perpinyà, Juli Carsalade Du Pont que impulsa l’encesa d’un foc al Canigó, concretament al Puig Barbet.

Encara podem recular més i lligar o trobar nexes entre el foc de 1955, les iniciatives de Carsalade du Pont, l’imaginari verdaguerià i l’antic costum d’encendre focs als cims la nit de Sant Joan, un costum propi de pastors, del cicle ramader, que ja han pujat els ramats a les pastures altes i per tant es troben lluny dels estables i que d’aquesta manera celebren el solstici d’estiu, tot cercant protecció pels ramats. En aquest sentit disposem d’un text deliciós de Francesc Comte a Il·lustracions deIs comtats de Rosselló, Cerdanya y Conflent datat el 1586 i que l’any 1995 Curial va posar a l’abast del públic en general.

El text que ara volem descobrir, narra els costums dels pastors que guarden els ramats a les pastures altes properes al Canigó. Com es relacionen entre ells, quins són els instruments que toquen, com es visiten els uns els altres, relaciona el costum de fer focs a les nits etc. Un dels passatges més interessants descriu la nit de Sant Joan al Cim i diu així:

Y molts anys, los mayorals de les ramades dels bestiars que són en ditas cordilleras, en la vespre de Sant Juan de juny se’n pújan en lo més alt de la montanya de Canigó, que és en lo mix de les predites dos grans cordilleras, y de allí míran los focs fan los llurs pastors en les llurs jaces, faent-los ells també foc per senyalar-los com los estan mirant de dita gran montanya; de la qual no tan solament descobren los focs fan la dita vespre los pobles rossellonesos, confletans y çardans, mes encara descobren los dels catalans y francesos.

No crec que Francesc Pujade fos coneixedor d’aquest text, potser sí del costum i fins i tot, com a home de muntanya que era, havia vist les pujades dels ramats a les pastures altes i els costums ramaders de fer focs a les jaces, ves a saber. Però entre nosaltres, els actors de la Flama del Canigó del segle XXI, Pujade, Verdaguer, el bisbe Carsalade hi ha una mena de fil invisible, un cordó umbilical imaginari, un denominador comú que tot ho lliga amb aquells homes del segle XVI que tot vigilant els ramats pugen al cim del Canigó per veure les fogueres dels los pobles rossellonesos, confletans y çardans, mes encara descobren los dels catalans y francesos, com diu el text i encendre’n una per ser vistos.

Per mi és la voluntat ferma d’encendre fogueres la nit de Sant Joan donant la benvinguda al bon temps i fer-les amb un sentit clar d’agermanament. Nosaltres amb la Flama del Canigó hem anat més enllà i li donem un sentit volgut i desitjat d’unitat dels Països Catalans. I com aquells homes desconeguts per nosaltres del 1586, cada any pugem al Canigó hi deixarem la llenya dels nostres pobles i viles a sol i serena esperant el moment de ser cremats. La nit del 22 al 23 serà el gran moment, renovarem el foc i amb ell el compromís.

Un cop més es produirà la màgia de la Flama del Canigó baixant del cim escampant-se de manera imparable, com les trenta serps de foc de Verdaguer, per l’impuls de la voluntat popular, de persones anònimes que any rere any converteixen la flama del Canigó en un sentiment profund, fent-la arribar arreu i encenent les fogueres de sant Joan com un senyal inequívoc, fent poble, fent país .

Visca la Flama del Canigó.