Fonoll i ruda fan la vista aguda
La ruda és una planta remeiera de difícil aplicació
Fra Ramon, l’ermità dels Pirineus, solia dir que la ruda és una planta “estimulant i molt decidida”. La ruda gaudeix, en efecte, de notables propietats terapèutiques però és, alhora, una planta remeiera que presenta força contraindicacions que podrien ser perjudicials per a l’organisme, ja que és una planta medicinal de difícil aplicació. Actualment els herbolaris tenen prohibida la seva venda però, malgrat la complexitat de la seva aplicació i ús terapèutic, alguns experts apotecaris segueixen recomanant l’ús extern (mai intern!) de la ruda, especialment per a col·liris oculars i per a bàlsams.
A més de la ruda boscana (llat., Ruta sylvestris), els antics frares i monjos apreciaren, també, la ruda hortícola o pudent (llat., Ruta graveolens) que era conreada en les hortes conventuals per tal d’evitar l’acció dels paràsits en les hortalisses i per fer-ne fugir les serps. Els frares solien emprar la ruda per a col·liris oculars i per a fer bàlsams ja que, segons una antiga dita popular, la barreja de “fonoll i ruda fan la vista aguda”. Els caputxins, l’any 1756, escriviren en un antic tractat de medicina conventual que “aplicada l’aygua de ruda als ulls clarifica la vista, però no convé menjar-la mai y en especial la silvestra, perquè és molt danyosa al ventrell”; (De algunas herbas, f. 160).
La ruda era un dels elements a combinar en la preparació del popular bàlsam del Bon Samarità. Per a fer-lo calia posar en ebullició dins d’una olla de terrissa envernissada una “igual quantitat d’oli y de vi ab un grapat de romanill y també d’espígol, farigola, ruda. Colada y llesta la bullidura, s’hi mescla una igual quantitat d’esperit de vi per fer fregues a la part dolorida que vols guarir, y s’hi posa també al damunt draps calents”, remarcaren els encarregats de l’apotecaria dels frares; (cf. Terapèutica Antiga, s. f). A propòsit de l’eficàcia d’aquest bàlsam ―on la ruda és un dels elements més destacats―, els antics caputxins afirmaven, amb gran convicció, que “de la virtut de la ruda, ni la meitat no és sabuda!”.
Aquesta planta remeiera de fortor intensa tenia un lloc privilegiat en les hortes caputxines, car gràcies a la seva acció antiparasitària els frares hortolans manifestaven que “la millor planta de l’hort és la ruda, que a totes les de la seva vora ajuda.
