Francesc Pi de la Serra – Jo sóc Francesc Pi de la Serra

Francesc Pi de la Serra – Jo sóc Francesc Pi de la Serra

Francesc Pi de la Serra és un excel·lent guitarrista de blues, també de jazz, que ostenta el número 5 a la llista dels iniciadors històrics d’Els Setze Jutges, com a conseqüència d’una acció directe del Quico, que sempre ha estat un home sense pèls a la llengua, dels que fan palès l’aforisme parlar clar i català, perquè forma part del seu ADN. És així com recorda Pi de la Serra un dia que va a escoltar Els Setze Jutges en un recital sobre Brassens.

“Tenia un amic que em va dir que cantaven cançons del Brassens en català, i vam anar a escoltar-los. Jo anava al Liceu Francès i havia escoltant alguns cantants francesos d’aquella època, Georges Brassens, Guy Beart, Jacques Brel, Léo Ferré o Jean Ferrat, tota aquella gent. I llavors –jo no me’n recordo–, sembla ser que els vaig dir que no ho feien bé i em van dir que els acompanyés jo i així vaig entrar en aquest grup”

En principi la funció de Quico Pi de la Serra és la de guitarrista, una mica al servei dels Jutges que necessiten un suport millor que la seva voluntat pròpia per acompanyar-se. Així participa dels recitals acompanyant principalment l’avi, el Delfí Abella, però de seguida presenta les seves cançons, sempre iròniques, sempre sarcàstiques i punyents, característiques també vitals del estil de vida, que cal pensar que tenen segurament, conseqüències.

“Un dia ho contava: em sembla que em van detenir quaranta i escacs de vegades, però que perillés la meva integritat física?… bé, si et posen una pistola al cap, si se li dispara, cagada, no?. Però de tortures i coses d’aquestes, no. Jo quan ja em van començar a tocar els collons era quan ja anava sol. Un dia, un es va aixecar i va córrer cap a nosaltres, ens volia matar, en un teatre. Estava boig, o sigui que no va passar d’aquí”.

La producció de Pi de la Serra és immensa i també s’implica, fora d’Els Setze Jutges, en la formació del primer conjunt de blues-rock català, Els 4 Gats, als que haurem de dedicar un altre espai. De moment, si gratem a les arrels de la discografia de Quico Pi de la Serra, hem d’anar al 1962 quan publica el seu primer disc per a  Edigsa, però la cançó que avui torna, la més definitòria, és la seva autobiografia feta cançó, que enregistra un parell d’anys més tard, acompanyat del guitarrista belga René Thomas, molt implicat en l’ambient jazzístic barceloní, amb Manuel Elías al baix i amb Josep Farreras a la bateria i que diu: Jo Sóc Francesc Pi de la Serra, la cançó que només pot cantar ell, que encapçala el segon disc del Quico, enregistrat l’any 1964, on també hi trobem una altra de les seves cançons emblemàtiques, L’home del carrer. Francesc Pi de la Serra és el nostre record històric amb la cançó que ha tornat al Fes ta festa.