Geografia popular
Geografia popular és una monografia de folklore escrita per Joan Amades l’any 1935 dintre de la col·lecció Biblioteca de Tradicions Populars que, l’Associació Cultural Joan Amades conjuntament amb edicions el Mèdol, reeditarien en versió facsímil l’any 2001 afegint un text introductori de Xavier Sust Novell on explica que: “La Geografia popular de Joan Amades recull sobretot una antologia de –gentileses- casades amb gentilicis. És un llibre amb un contingut que podria semblar més aviat desmoralitzador (es pot saber qui dimonis ha encarregat el pròleg a aquest poca-solta?- Editor). Ara, no ens equivoquéssim pas. Perquè la seva lectura, alhora que enormement entretinguda, és també necessària. Tant com ho són alguns diagnòstics mèdics preocupants. Alarmants. Però del tot imprescindibles si es pretén revertir una malura quan encara i ha alguna cosa a fer.”
En relació a les “gentileses” casades amb els gentilicis, en el llibre hi ha un parell d’exemples vinculats amb Sant Bartomeu del Grau. En el primer el folklorista exposa que A Sant Bartomeu del Grau van perdre el seny. I, en fer-ho, l’Amades explica que: “El rector des de la trona sempre els deia que mai no tindrien seny. Perquè no els ho digués més decidiren anar a fira a Vic per comprar seny. Pel camí feren posada en un hostal i digueren a l’hostaler el motiu del viatge. L’hostaler els digué que ell tenia seny per vendre, i els vengué una capsa per setze unces. Els encarregà que no destapessin el paquet fins arribar al poble. Quan foren a una costa propera sentiren curiositat de saber quina mena de cosa era allò del seny, si era suc, llavor, pols, etc., i van obrir la capsa. El colom que hi havia dintre els va volar; no el pogueren heure, i mai més no han aconseguit de tenir seny”.
I, en el segon passatge, l’etnòleg respon a la pregunta: A Sant Bartomeu del Grau, dotze o tretze? Fent saber que: “La fadrinalla d’aquest poble tenen fama de busca-raons i de bevèrria. Un dia dotze fadrins que havien begut massa tornaven de festa major d’un poble veí; els semblà que se’ls havia ajuntat un fadrí d’aquell poble, car ells eren dotze i en comptar-se en trobaven tretze. El que comptava es comptava dues vegades, en començar i en acabar. Tot era cercar el foraster per garrotejar-lo, i no el trobaven, i per més que comptaven sempre en sobrava un. Per veure si s’aclarien, van cercar una buina de bou i tots hi clavaren el dit; però com que el qui la sostenia l’hi clavà dues vegades, tampoc no ho va saber, fins que les emprengueren a garrotada seca uns contra els altres, per estar ben segurs de pegar al foraster que se’ls havia barrejat.”
