Gorra de cop

Com és ben sabut, hi ha objectes que, de tan habituals com són o eren, no els donem ni la més mínima importància. Arriba un moment en què el seu ús queda obsolet, desapareixen i si no hi ha qui en reculli la informació o l’objecte, s’esvaeix fins i tot el seu record com si mai hagués existit. No és ben bé el cas que avui comentaré però només “pels pèls” com diria aquell…

A la gent nascuda entre les dècades dels anys 20 als 50 del passat segle XX segur que ens pot portar força records l’objecte d’avui. Principalment perquè probablement n’hem tingut i l’hem portat. Fins i tot és possible que tinguem alguna fotografia en la qual en portem, de gorra de cop. Però… Sabeu com i quan va aparèixer la gorra de cop? Coneixeu qui en va ser el creador?, tothom sap què és una gorra de cop? Espero donar-vos alguna petita sorpresa perquè… pel que fa al nostre país és per estar-ne ben orgullòs, eh?

Comencem per les definicions. Segons el diccionari una gorra de cop és “un cobricap fet de palla o de vímens, amb un sortint de secció semicircular tot al voltant, que porten les criatures petites per evitar de fer-se mal al cap si cauen o topen”. A la gorra de cop se l’anomena també gorra de caure, capçana, cervellera, trencafronts o careta, a L’Alguer. En castellà és la chichonera. Segons el diccionari de l’IEC i de l’Enciclopèdia és una “Lligadura de palla, pròpia dels infants, amb un sortint de secció semicircular tot al voltant per a evitar de rebre cops al cap”.

No hi ha, ni segurament deu haver-hi, antecedents d’aquest tipus d’artesania, ja que tot comença amb un personatge de nom Roc Vidal, conegut posteriorment com a «Roc dels Gorros», cisteller establert a Bellvei, al Baix Penedès, cap a l’any 1800. Va adonar-se que les criatures petites quan començaven a caminar es donaven molts cops al cap i va crear la gorra de cop. Aquesta creació va arribar a ser tan important a Bellvei que, amb el temps, es van crear altres tallers a part del d’en «Roc dels Gorros», on van arribar a treballar-hi fins a seixanta dones del poble. Tal va ser l’èxit d’aquestes gorres de cop, que es van donar a conèixer fora de Catalunya. Amb els anys, l’ofici es va anar perdent degut a la modernització posterior a la Primera Guerra Mundial.

El 1998, Antònia Solé, «la Tona», va ser l’última artesana històrica a teixir una gorra en un d’aquests tallers; tenia 82 anys i s’hi havia dedicat tota la seva vida. L’any 2001, amb l’ànim de recuperar aquesta artesania lligada a moltes cases del municipi, l’ajuntament de Bellvei va crear una escola per recuperar, mantenir i donar continuïtat a aquest ofici. A Bellvei hi ha una escultura en homenatge a la gorra de cop i a les dones que n’elaboraven.

De les gorres de cop, segons l’entrellaçat de la palla i l’acabat de cada model, se’n diferencien diversos tipus: Gorres comunes, gorres de casc reixat, gorra reixada sencera, gorres obsequi de bateig, gorra melonet i gorra mini. Ah! Sovint, les de noi duien un llaç amb una cinta blava i les de noia… ja us ho podeu imaginar…

Però pel que fa a la tipologia, hi ha una curiositat ressenyable que forma part, ni més ni menys, que de la història de la ciència aeronàutica: Es desconeix si realment té relació directa, però el 27 de maig de 1931 els científics suïssos Auguste Piccard i Paul Kipfer, primers a volar a l’estratosfera amb una càpsula pressuritzada de la seva invenció penjada d’un globus amb el qual van assolir una altitud rècord de 15.786m, es van dissenyar uns cascs de vímet d’aparença similar a les gorres de cop per evitar lesions al cap si el globus “rebotava” en l’atmosfera rarificada… Afortunadament, el globus no va rebotar a l’atmosfera i per això, ens vam quedar amb el dubte de si aquelles gorres de cop haurien acomplert amb la seva tasca de protecció…

La gorra de cop, ai…! ha suscitat des de la seva aparició multitud d’opinions a favor i en contra, com és de suposar.
Fixeu-vos:

El 24 d’octubre de 1875, neix a Barcelona un setmanari català il·lustrat, de caràcter satíric i humorístic anomenat “La gorra de cop” que tenia la redacció a la Rambla dels Estudis, 5, de Barcelona. Al seu primer número, per justificar la seva aparició diu coses com aquesta: “pero nosaltres som noys y com tenim lo cap molt grós, indici segur de la nostra sabiduría, no podem caurer mes que de cap, y d’aqui la necessitat de provehirnos de LA GORRA DE COP, que, sino evita las caigudas, perqué aixó es impossible, evita ‘Is nyanyos, lo cual es una ganga“. No va tenir massa èxit la publicació, ja que el 1876 va deixar de publicar-se…

L’11 de desembre de 1902 la revista Cu-Cut en la seva portada, es feia ressò de la gorra de cop que recomanava posar-se als polítics de l’època a causa del regnat d’Alfons XIII de Borbó. Més endavant, el periodista i escriptor Artur Bladé i Desumvila nascut a Benissanet el 1907, al seu treball anomenat “Crònica del país natal” definia aquests barrets com a “mena de gallarussa rígida amb la qual els infants feien cara de beneiteria inguarible” i els qualificava de “una moda horrible i un instrument de suplici tant per la seva forma com per la seva duresa”.

I encara, el 27 de febrer de 2020 la periodista Roser Carol, al Diari d’Andorra diu respecte a la gorra de cop que… “No vaig dur mai gorra de cop. És la dura realitat que demostra que la quantitat de cops que vaig rebre al cap va fer que estigui com un llum. Però, ai, els caminadors! Era ben menuda i ja me’n varen col·locar uns; en teoria, perquè aprengués a caminar. Potser hauria estat millor que em protegissin el cap i que em deixessin pelar els genolls a plaer.” Ja veieu que n’hi ha per a tots els gustos. Algú de vosaltres ha dut gorra de cop i potser encara la conserveu? Doncs és un producte de kilòmetre 0, ara que és tan vigent aquest tema!

A les col·leccions del museu hi ha dues gorres de cop: una de comuna i una de casc reixat, provinents de dues adquisicions diferents dels anys 1979 i 1980 amb la qual cosa, queda ben representada aquesta gorra a les col·leccions. Potser es podria millorar la seva presència amb alguna de les mini-gorres de cop que encara s’obsequien en alguns batejos, plenes de confits. Actualment, l’artesania ha estat superada per la tecnologia. El vímet i la palla han estat substituïts per nous materials protectors. Les gorres de cop ja han deixat de ser habituals i fa temps que són als museus…