GOSADIA

GOSADIA

La gosadia de reinventar-se

 

De vegades sento que algunes persones reivindiquen “el pessebre de tota la vida”. Doncs aquest pessebre no existeix, o més ben dit, no té una forma única. Tota la vida, per dir-ho així, s’ha fet el pessebre i en cada moment i cada persona que l’ha fet, l’ha fet una mica, a la seva manera, incorporant la mirada del seu context i del seu moment històric.

El pessebre de Sant Francesc, responia a unes inquietuds de la seva època, i el mateix podríem dir dels pessebres de les monges, dels de les famílies nobles, dels pessebres nostàlgics de les cases humils, dels pessebres de les associacions… Un dia, cap als anys 50 del segle passat, el jurat d’un concurs de pessebres va recriminar a un pessebrista que les figures de Josep i Maria estaven en una posició inadequada i impròpia d’aquests personatges. S’havia fet ell mateix les figures i Sant Josep estava passant la mà per l’espatlla de Maria que tenia el Nen als braços. “Les figures les ha esculpit vostè, oi? Sí, ja es nota que vostè no és home versat en qüestions d’espiritualitat”, li va dir un dels membres del jurat.

Aquest exemple ens il·lustra perfectament el que dèiem, el que en un moment podia semblar inapropiat i allunyat del sentit espiritual, actualment ens sembla el més natural del món, i molts figuristes contemporanis modelen figures semblants en les quals, fins i tot, sant Josep és qui té el Nen als seus braços.

El pessebre, en tant que activitat artística, admet mirades diverses, i si pretenem que sigui una tradició viva hem d’acceptar totes aquestes mirades, que ben segur enriqueixen la globalitat d’aquesta tradició.

 

A principis dels anys 90 a Olot es va començar a promoure una mirada contemporània sobre el pessebre dintre de la Mostra de Pessebres. Des d’aleshores els alumnes de l’Escola d’Art i superior de Disseny d’Olot presenten una proposta de pessebre que es desmarca dels formats tradicionals i incorpora elements propis de l’art contemporani. En diverses ocasions aquests pessebres han estat reconeguts amb premis com el FAD o el Premi nacional d’arquitectura efímera.

Però probablement els pessebres més coneguts que dialoguen amb l’art contemporani són els que des del 2010 s’han instal·lat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Es tracta d’interpretacions del pessebre que incorporen preocupacions contemporànies i que permeten un diàleg que va més enllà de la mera contemplació, tenint en compte que estan situats en un espai públic i compartit per sensibilitats diverses. No tothom ha integrat bé aquesta nova mirada sobre el pessebre. L’imaginari d’un pessebre tradicional encara pesa molt, i costa que bona part del públic integri aquestes propostes com a veritables pessebres.

La gosadia de reinventar-se ha propiciat que els mitjans de comunicació cada any parlin del pessebre i es faci debat sobre la tradició de fer el pessebre, sobre la idoneïtat dels símbols religiosos tradicionals en l’espai públic i sobre la necessitat de repensar les tradicions. De fet, això és el més tradicional que han fet sempre les tradicions, repensar-se i dialogar amb la societat que les porta a terme.

Enric Benavent Vallès