Granota

Els que teniu el costum d’anar de tant en tant als museus d’art, us haureu adonat que els noms o títols de les obres poden ser tan suggerents com l’artista, l’historiador de l’art, el museòleg o el marxant vulguin, i que per mostrar-ho al públic interessat cal fer la traducció en els idiomes que es vulgui i problema resolt. En els museus d’etnologia… doncs no es tan així. I no es que siguem maniàtics, no es que vulguem dur la contrària.  Forma part del procés d’estudi dels objectes des del punt de vista de l’antropologia i l’etnologia.

Senzillament es que el tipus d’obres o objectes que custodiem i estudiem (majoritàriament d’us molt comú), a més de ser fets amb uns materials variadíssims, son fets amb procediments artesanals, sovint manufacturats i amb unes tècniques i lèxic propis. A més, tenen una funció social pel que fa al seu ús. I cal explicar-ho per que sigui entenedor a tothom. A més hi ha la qüestió dels noms de la que ja n’hem parlat alguna altra vegada.

L’objecte del que avui us parlaré és d’aquells que amb el nom enganya, directament. Perquè amb el nom no aclarirem gairebé res. Que emet sons, us ho garanteixo. Que és un objecte que provoca una certa addicció, gairebé també us ho garanteixo. Un, no pararia de fer-lo sonar si no és amb una miqueta d’auto-disciplina, com quan tenim en les nostres mans un tros de plàstic d’embalatge, d’aquell que te bombolles d’aire i s’ens acut d’anar-les petant. Així, així és aquest objecte.

Amb tota seguretat, ja era una joguina sonora habitual al segle XIX, de les que al museu en tenim recollides més d’una versió per l’incansable Apel·les Mestres i també ho era a principis del segle XX, o com les que va comprar el museu a la botiga El Ingenio a finals dels anys setanta. Segueix sent habitual al segle XXI fins avui mateix, any 2013, doncs jo mateix n’he comprat una a la mateixa botiga. Amb alguna lleugera modificació, però segueix fabricant-se encara que sigui a la Xina…

(El Ingenio – 1978)

La pervivència d’objectes com aquest és realment sorprenent sobretot en casos com el d’avui. Podrem entendre perfectament que no és un element vital per a les persones i, en canvi, es manté ben viu.

Al llarg del temps, la funció d’aquest objecte és i ha estat sempre la mateixa: fer soroll. En distintes versions unes més simplificades que d’altres, algunes més dissimulades que d’altres, però invariablement sorollós. I segurament molest. D’aquells de fer la guitza als pares quan volen tranquil·litat. Dels que inevitablement, acaben mereixent un explícit… NEEEEN, PAAAARA…!

Senyores i senyors, estic parlant de les granotes. No, no de les granotes vives, amfibis d’aquells que brinquen a les basses d’aigües tranquil·les i quan neixen en diem caps-grossos, ni de la roba de feina de qualsevol mecànic, sinó les metàl·liques que suposadament imiten el seu raucar i es poden dur a la butxaca sense cap problema. És més: el lloc ideal és a la butxaca doncs no hi ha millor amagatall per a una cosa tan petita.

Consisteix en un tros de llauna còncau d’uns tres centímetres de llarg per uns dos d’ample, al que pot donar-se-li la forma de granota, on hi va encastat, per la part còncava, un tros de fleix d’acer com el dels embalatges, d’uns tres centímetres. Si no heu reconegut encara l’objecte, us diré que només pressionant una mica la punta del fleix cap a la part còncava, emet un so que sempre ha recordat el raucar de les granotes. I fa força soroll, encara que el duguis a la butxaca…

Avui, no demanaré que us en feu un perquè seria una mica complicat. Intervenen en la seva fabricació materials i eines gens habituals a casa. Tot i això modernament ja qui, per fer un soroll semblant al de la granota, utilitza el tap metàl·lic de l’ampolla d’una coneguda marca de sucs de fruita. Deixarem doncs, els deures per un altre dia…