Hard trick

Hoooooooooola, bona hora a tothom!

Tal i com ara sentireu; he fet 3 gols a tota una Anglaterra, 3! Sí, sí… igualet com ho fa cada 2 per 3 aquest jove talent que vesteix amb calça curta. Vull dir, com el xicot aquest del Barça que fa anar la pilota per allà on vol i que s’anomena… Com es diu ara? Sí, Lionel Andrés, fill de la senyora… Cuccittini; “Lo Leo Messi” això! al qual, com a professional de la bimba, paguen fortunes per jugar partits, trepitjar-li dits i anotar hard trick’s. Té mèrit, no és fàcil veure barraca buida, se n’ha de saber un bon tros però, 1 vegada, sí, sí… 1 vegada! va ser un servidor qui foradà xarxa en 3 ocasions.

Encara ho recordo com si hagués passat ahir. Mireu, l’any 1970, en època del Campionat Mundial de Futbol, mentre les seleccions nacionals del Brasil  i Itàlia  jugaven la final a l’Estadi Azteca “El Coloso de Santa Úrsula” a Ciutat de Mèxic, a la platja de Torredembarra, un combinat anglès es va haver d’empassar una inspiradíssima tarda del llavors golejador de la selecció catalana Llorens Aguilà (àlies “Lo plumes de secà”)

L’encontre es disputà amb total esportivitat per part dels dos contrincants. Hi hagué des de bon inici allò del fair-play que diuen per allí a l’illa del Regne Unit. No ens intercanviarem banderins perquè no en teníem, tampoc portàvem al damunt samarretes identificatives, ja que entre els col·legues de l’equip ens coneixíem. De fet, els britànics es distingien per l’aiguabarreig dels colors de la pell d’una hora lluny. Esblanqueïts com la llet amb una vermellor per abús del sol a les espatlles, contrastaven amb l’harmonia cutània dels components del col·lectiu amfitrió. Les dimensions del terreny de joc poc reglamentàries eren com, les porteries, que amb un parell de pedres arran de terra les imaginàvem senceres. Àrbitre  per l’ocasió no en calgué. Els uns atacarem cap a un costat i, quan considerarem oportú, férem mitja part per canviar de camp i continuar el partit. Els diaris no parlaren del macht, no es conserven fotografies  de les plantilles però us asseguro que cada vegada que marcava se m’apareixia al cap el mapa i la reina d’Anglaterra ensorrada:

Gooooooooooool del Llorens!, Goool!, Goool!, Goool!…

I, així, fins a fer el hard trick.

Una abraçada ben forta… fins a la propera! I Good save of the Queen!