Himnes

Crec que mai havia cantat tantes vegades “Els segadors” en una setmana com en aquesta darrera. Vaja… segur! I tot i que sovint he estat crític amb aquest costum tan arrelat d’utilitzar de manera indiscriminada i excessiva l’himne nacional, en cap dels casos en què ho he fet aquests darrers dies m’ha semblat en absolut innecessari o fora de context. Al contrari: orgull i resistència.

Cantar l’himne del teu país és quelcom indescriptible i, sobretot, molt subjectivament valorable davant de cada cas i en cada context. Patriotisme, goig, amor propi, alegria, eufòria, entusiasme, ràbia… Una inacabable llista de sensacions i sentiments que troben la seva vàlvula d’escapament en poder cantar, normalment en comunitat, una peça musical que el temps i la història han anat omplint de raons i significats.

I a banda dels Segadors, els catalans comptem amb altres “himnes” indiscutibles: podríem parlar del “Cant de la Senyera”, per a molts el que hauria de ser l’autèntic himne del poble català. O d’altres peces que han esdevingut succedanis d’himnes oficials en els temps en què aquests no es podien interpretar per l’opressió de la censura, com la “La santa espina”, “L’estaca”, La puntaire” o el mateix “Virolai”, etc. Tots i cadascun, en la seva justa mesura i en el seu particular espai, han acomplert amb una missió de supervivència i de memòria imprescindible.

Però sovint m’he plantejat quina sensació tindria si quan sentís el meu himne nacional no el pogués cantar perquè no tingués lletra. Ha de ser molt difícil i ha de fer molta ràbia no poder adjectivar com a triomfant el teu país, no poder amenaçar, encara que sigui metafòricament, un hipotètic enemic, no poder parlar del passat, del present o d’un futur normalment il·lusionant i èpic. En aquest aspecte, la “Marcha real”, altrament coneguda com a “Marcha de granaderos”, en no tenir lletra oficial, denota mancances evidents.

I potser em direu que no en tinc ni idea. I serà veritat. Em confesso un absolut ignorant d’himnes i succedanis d’himne espanyols. Però el fet és que no n’he trobat cap. Perquè no crec que ningú vulgui substituir la “Marcha” en qüestió per aquella magnífica cançó de l’inoblidable Manolo Escobar, aquella exaltant “Y viva España”… No sembla molt guerrera i dedica tota una estrofa als Toros… Políticament incorrecta i amés amb una melodia originalnent alemanya.

Tampoc em sembla molt treballada l’opció que han adoptat darrerament alguns col·lectius (Policía Nacional i Guardia Civil incloses) de cantar allò de “Yo soy español, español, espanyol”. A veure… Té algunes qualitats… Una lletra breu, concisa, amb un contingut clar… però potser s’ho podrien haver “currat” una mica més. I si hi afegim que la canten amb la música d’una cançó tradicional russa, la popular “Kalinka”… Si algú s’hi entretingués segur que n’hi podria treure bastant suc del tema…

I el que no és acceptable de cap de les maneres (Déu nos en guardi) és que els espanyols que voldrien poder cantar el seu himne (que no té lletra), es consolin tot entonant allò de “Cara al sol com la camisa nueva…”. No, no és permissible que l’himne de la Falange Española de las JONS es pugui convertir en un instrument substitutori de l’himne d’una democràcia madura que no necessita la tutela de nadie; que l’himne oficial del franquisme serveixi per exterioritzar un patriotisme orfeónicament frustrat.

I si alguna vegada ha passat ha estat un error, i segur que el fet ha estat immediatament condemnat per tothom. O potser no, Sra. Esperanza Aguirre?