Immunitat, barra i profecies

És impressionant les bestieses que es poden arribar a veure en una campanya electoral. Com es poden atrevir a dir segons quines coses. Personalment ho atribueixo a dues de les paraules que donen títol a LA COLUMNA d’avui: immunitat i barra. Perquè els nostres benvolguts polítics tenen immunitat per dir i fer allò que els passi per l’engonal. Això està més que demostrat. El que ara és blanc demà serà negre, sense cap classe de dubte ni rubor. Però, a més de la tranquil·litat que els dona el fet de saber que no els passarà res encara que insultin, menteixin o estrafacin la realitat, es necessita una gran dosi de barra per dir o fer el que gosen dir o fer.

No entraré en detalls. Qualsevol persona amb dos dits de front sap perfectament de què parlo. I no vull caure amb l’error de donar-los ni el més mínim alè de propaganda. Ja se la fan.. amb els nostres calés, per cert.

El meu comentari d’avui es planteja, ara que estan més de moda que mai els tants per cent de les enquestes electorals, quin percentatge de la consciència d’immunitat i quin de barra pura i dura conformen el seu comportament. Vull fer una reflexió quantitativa, un estudi comparatiu, una anàlisi quasi científica… i, la veritat, no me n’acabo de sortir.

Partint de la base que saber que, facis o diguis el què vulguis no et passarà res és una premissa que et tranquil·litza i fins i tot et provoca o t’anima a la disbauxa i als excessos, tenint en compte que la immunitat t’allibera de qualsevol repressió i et dona llibertat absoluta d’expressió i acció, essent conscients, en fi, que quant més grossa l’etzibis més cas et faran els mitjans de comunicació i més ressò tindran les teves accions, sembla que la immunitat seria la justificació de tots aquests esgarips i escarcanys, de tots aquests udols desesperats per no perdre la mamella que t’alimenta.

Però si ho analitzes bé, d’una manera freda, inalterable als ímputs agressius i posant la ment en un blanc imparcial impol·lut, el que tenen és una barra de l’alçada d’un campanar, però no d’aquells campanars d’un país petit que es veuen des del del poble veí… El campanar de la catedral alemanya de Ulm que diuen que és el més alt del món amb més de 160 metres. I sense necessitat d’anar tant lluny. No cal. El de Valls, que diuen que és el més alt de Catalunya amb 74, ja ens fa la cosa.

I parlant de països petits (de tamany, que no d’essència), m’han complagut les tres profecies que corren per Internet respecte a la independència de Catalunya. Diuen així:

• El polític Santiago Carrillo va dir que “Catalunya seria independent, però que ell no ho veuria”. Descansa en pau, “companyero” Carrillo.
• L’economista i ex-conseller Trias Fargas va dir que “Catalunya seria independent quan ens acabessin d’asfixiar financerament i la gent se n’adonés”. Ha costat però el que no ho vegi encara…
• I el Dr. Josep Trueta, va dir que “Catalunya seria independent quan el Nou Camp clamés independència”. I això passa, i que no defalleixi, cada dia de partit al minut 17 i 14 segons.

I doncs, tot acomplert! Ja ho tenim això. Amb tota la immunitat i tota la barra del món aquesta colla de ximples no podran canviar aquest vaticinis. Que diguin el que vulguin. “Ladran, luego cabalgamos”, va dir el seu Sancho. Nosaltres a la nostra.