Interpretar els símbols del pessebre
A principis del segle XX, el pessebrisme català va viure una de les transformacions més interessants de la seva història.
Tradicionalment, el pessebre era una representació plana del misteri del naixement de Jesús. S’hi podia veure, a un costat, l’escena de la Nativitat, i a l’altre, l’anunciació als pastors. Entre ambdues, un camí unia les escenes, i al llarg d’aquest recorregut diversos personatges avançaven vers la cova. Als cims de les muntanyes, els Reis d’Orient s’anaven acostant a Betlem, progressivament, des del dia dels Innocents fins al dia de Reis. En els pessebres de grans dimensions també s’hi podien incloure altres escenes de la infància de Jesús, com el castell d’Herodes, l’anunciació a Maria o la fugida a Egipte. Tot plegat, dins un únic escenari.
Quan els pessebristes barcelonins van començar a utilitzar el guix com a element de construcció, van descobrir noves possibilitats plàstiques. El guix permetia aixecar escenografies més detallades i complexes que les que es podien fer amb elements naturals. Progressivament, i sota la influència dels diorames que s’havien popularitzat al llarg del segle XIX en exposicions i museus, els pessebristes van optar per fragmentar el pessebre. Així, les diverses escenes del relat evangèlic de la infància de Jesús es van començar a presentar de manera individual, en format de diorama.
Avui, les exposicions de pessebres a casa nostra continuen basant-se en aquesta idea de la fragmentació del relat nadalenc. Ara bé, convé matisar que aquest recurs no era pas del tot nou ni original. Només cal observar alguns frontals d’altar romànics per constatar-ho.
Fa uns dies, visitant el Museu Nacional d’Art de Catalunya, em vaig aturar davant el frontal d’altar de Cardet, procedent de la Vall de Boí i datat al segle XIII. La sensació fou la de contemplar una autèntica exposició de diorames pessebrístics.
Al centre del frontal hi destaca una gran mandorla amb Maria, que fa de setial per al Nen Jesús, envoltada dels quatre evangelistes amb els seus símbols. A la part superior, disposades seqüencialment d’esquerra a dreta, hi trobem les escenes de l’evangeli de la infància segons sant Lluc: l’anunciació a Maria, la visitació a Elisabet, el naixement amb el bou i la mula, i l’anunci als pastors. Cada escena apareix identificada amb els noms dels protagonistes, una clara mostra de voluntat pedagògica.
A la línia inferior, s’hi representen les escenes de l’evangeli de Mateu: els tres Reis que assenyalen la imatge central de Maria i el Nen; el rei Herodes ordenant la matança dels innocents; un soldat amb l’espasa davant d’una mare desesperada; i, finalment, la fugida a Egipte.
El paral·lelisme entre aquest tipus de representació medieval i el pessebre és evident. No només en la manera de narrar la història de manera seqüencial, sinó també en la voluntat de subratllar elements simbòlics més que no pas realistes o historicistes. A l’escena del naixement, per exemple, Maria apareix ajaguda, Josep adopta una actitud meditativa, i l’Infant és col·locat en un bressol que remet al sepulcre. El bou, la mula i la presència d’un àngel completen l’escena i li confereixen un caràcter de misteri i fascinació.
Ara bé, és comprensible que molts visitants actuals tinguin dificultats per interpretar aquest tipus d’imatges. Sovint, només en reconeixen els personatges principals. La nostra societat és cada vegada més aliena als relats que donen sentit al Nadal. En aquest context, la presència dels noms escrits damunt de cada escena al frontal de Cardet ens ofereix una pista valuosa: devia ser un recurs pedagògic per ajudar els contemporanis a comprendre i interpretar les representacions.
A partir d’aquí es pot establir una reflexió pertinent per al present: a les exposicions de pessebres, cal oferir eines pedagògiques als visitants. És fonamental ajudar-los a identificar les escenes i els personatges. Només des d’aquest coneixement previ es pot arribar a captar el sentit simbòlic i profund que els pessebres i les obres medievals volien transmetre.
Enric Benavent Vallès
